El criteri del Cuní

A 8 al dia Cuní assenyalava amb el dit la pantalla del seu costat, on emetien les imatges de la platja amb l’Ailan Kurdi mort: “Fixin-se en aquestes imatges. Aquesta imatge pot convertir-se per la seva cruesa no només en la imatge del drama dels refugiats d’avui sinó en la imatge que remogui definitivament les consciències dels governants. Aquesta imatge d’aquest nen, d’aquest infant, abandonat a la seva sort, ofegat, a qui la marea ha portat a una platja de Turquia, és la imatge que els mitjans de comunicació de la Gran Bretanya estan utilitzant per plantar-la davant de la cara de la política d’immigració del senyor Cameron. És la imatge que els mitjans francesos estan plantant davant de la cara de la política d’immigració del senyor Hollande. ¿Per què no pot ser la imatge que nosaltres utilitzem per plantar-la davant de la cara de la política d’immigració del senyor Rajoy o de la senyora Merkel?” Mentrestant, les imatges de la platja i el nen s’anaven repetint en bucle, sense pudor, descarades. Cuní va explicar el context i va continuar: “Les imatges són dures, sí. Però les imatges són sobretot, admetem-ho, tristes. Molt tristes. [...] Els cossos d’aquests dos germans de tres i cinc anys estesos a la sorra han provocat atacs d’ansietat en moltes persones que hi havia en aquesta zona”. I vinga a repetir les imatges. Per explicar el drama tenien a l’estudi un refugiat de Sierra Leone. Un noi homosexual que havia demanat asil polític perquè al seu país ser gai és delicte. Les ONG el van ajudar, va marxar amb un visat, mai va dormir al ras i ja havia tramitat l’arribada del seu company pel mateix sistema. Cuní li va preguntar què sentia en veure les imatges dels refugiats. El noi va admetre que el seu cas era molt més senzill que el d’aquella gent. Cuní va mirar a càmera: “Sí, no és un exemple que ajuda a entendre tot el que els espera a totes aquestes persones. A aquests centenars de milers de refugiats que intenten arribar i quedar-se a Europa”. I doncs? Per què el conviden? Per guarnir el tema? Per explicar un drama extra? Per tenir una excusa per posar, de decorat, el nen a la platja? Després la Rahola parlava amb les imatges al costat. “No puc mirar”, deia, afectada. Però insistia que les posessin: “No són per morbo, són per apel·lar a la consciència”. Cuní afegia: “Això no és morbo. És la imatge de la tristesa”. Hipocresia mediàtica. Repetir la imatge en bucle, convertir-la en decorat, al·legant que remous consciències. Dir que aquesta imatge és la que obrirà els ulls al mandatari de torn. Excusar-te en la coartada que al Regne Unit i a França també ho fan, com si fossin el paradigma de l’encert mediàtic. Que malament si els periodistes acabem pensant que la societat només pot avançar a cops d’efecte fotogràfic i no explicant amb rigor, tacte i dignitat el que passa.