La feina del crític
Aquest dimarts l’ARA publicava una carta escrita per la presentadora d’Espejo público motivada pel meu article de dissabte, titulat “Les entrevistes de Susanna Griso”. Ens deia que ella té per costum contrastar les dades per no quedar en evidència, i considera que en la crítica al seu programa no s’havia aplicat el mateix criteri. La carta, però, no rebat ni una de les dades publicades, perquè totes són correctes. La relació de dies i entrevistats s’ajusta a la realitat. I l’article també inclou la frase textual que va dir ella en directe el dia 25 per explicar que els candidats que no van aparèixer al seu programa no hi van anar perquè van declinar la invitació i no pas perquè no els hi haguessin convidat. I s’afegia que no es dubtava de les seves paraules.
Ara bé, Griso considera que la crítica havia de complementar-se amb els detalls interns del programa: les gestions de producció del seu equip amb els caps de premsa i les excuses que han tingut per resposta. De fet, Griso aprofita la carta per explicar cadascun d’aquests problemes per justificar l’absència dels candidats independentistes a Espejo público. Però això no denota cap falta de rigor en el meu article. La crítica televisiva és un gènere en què l’analista valora el que veu l’espectador, el resultat final que apareix en pantalla. Les dificultats internes, la impossibilitat de convèncer els caps de premsa i els conflictes entre ells no són matèria d’estudi per al crític de tele si no tenen lloc en directe. El crític valora el que es veu, no el que no es veu. És com si a l’hora de criticar un esquetx fluixet del Polònia el crític hagués de trucar als guionistes per saber si van curts de son, si han desestimat versions millors del guió o si han rebut pressions perquè no surti un personatge per comunicar-ho als espectadors. Així el crític deixaria de ser analista per convertir-se en un justificador de programes.
La feina del crític de tele és valorar el que mostren els programes en pantalla per oferir punts de vista als lectors i intentar donar-los nous elements de reflexió. I en aquest cas no hi havia altra voluntat que evidenciar que, en pantalla, Espejo público acaba reflectint una imatge molt esbiaixada de la realitat catalana. En la carta, Griso no justifica l’absència d’entrevistes a empresaris independentistes ni cap altra plataforma sobiranista. Entenc que es deu fer difícil explicar que en quatre setmanes un equip de producció d’Antena 3 no hagi pogut trobar cap independentista per fer-li una entrevista. Potser, més que queixar-se dels crítics de televisió, a qui ha de tocar el crostó és al seu equip de producció.
