Políticament, vull dir. Gabriel Cañellas va fer del PP –pronunciat amb fonètica mallorquina i article salat– el partit regionalista balear, o potser més concretament el partit regionalista mallorquí. Regionalista, en el sentit clàssic. No pas nacionalista, que vol dir una altra cosa. Cañellas es va convertir en l’encarnació d’una mallorquinitat pintoresca, més aviat folklòrica, recelosa amb l’exterior, reclamant un millor tracte per a les Balears per part d’Espanya (però sense enfrontar-se mai amb la idea d’Espanya; com a molt enfrontant-se amb la idea de Madrid). La força de Cañellas era ser vist com l’emanació conservadora i popular de la Mallorca rural, de vegades de la més tòpica. Un dels nostres. Així va governar una pila d’anys i ha deixat un bon record entre els seus i no gaire hostilitat entre els altres. Menys que alguns dels seus successors, que volien passar per més cosmopolites. No és tan diferent del que ha fet Susana Díaz, convertint el PSOE en el partit regionalista andalús, tòpic, folklòric, rural i conservador. El partit d’aquí. De casa. Dels nostres. Però sense tocar res per damunt, sense qüestionar la forma d’Espanya. Reforçant-la, més aviat. En un cas i en l’altre, funciona.
