21 de juliol: No m’agrada la paràbola del fill pròdig
En general sóc poc evangèlic, però aquesta paràbola em sembla especialment injusta amb el fill gran. I quan s’intenta aplicar a la vida pràctica, un error estratègic. Quan un diari o una televisió van a buscar públics nous, els fills pròdigs, tractant-los millor que al seu públic de tota la vida, sovint perden bous i esquelles. Enfaden els de sempre i els nous no vénen. També en política. Al Quebec i a Escòcia es van perdre els referèndums per la independència perquè no es va saber donar confiança i seguretat a sectors que en principi hi eren favorables. Per entendre’ns, no crec que la paràbola del fill pròdig hagi d’inspirar la campanya de la llista unitària per la independència. No crec que l’objectiu sigui sobretot anar a buscar fills pròdigs (i menys mirant només cap a una banda). L’objectiu és donar satisfacció i confiança a aquestes capes mitjanes i populars que han protagonitzat el procés i buscar el seu entusiasme, amb la certesa que si passa hi haurà un efecte d’arrossegament en totes les direccions. L’objectiu no és canviar el que tens pel que no tens. L’objectiu és engrescar i mobilitzar el que tens i a partir d’aquí sumar tant com puguis. (I això no és la paràbola del fill pròdig. Lluc, 15; 11-32.)
