15/01: El que no val per a Mahoma, no val per a la Santíssima Trintiat

I al revés. En la crítica (o en la burla) del sentiment religiós, hem de tenir una actitud clara, però sobretot única. Aquesta actitud comporta, al meu parer, que la blasfèmia no és delicte, que la llibertat ha de ser màxima, però que seria bo que fóssim tan respectuosos com fos possible. Però amb totes les religions. A França hi ha qui diu que s’ha de poder ridiculitzar el cristianisme, però no l’islam, perquè això és estratègicament equivocat, perquè l’islam és la religió dels pobres i marginats (aquesta desigualtat la prediquen també alguns sectors de l’esquerra), perquè els musulmans són més sensibles a l’escarni o simplement perquè si ho fas te la jugues, com s’ha demostrat tràgicament amb els dibuixants de Charlie Hebdo. Em semblen actituds atemorides o paternalistes. Si és possible ridiculitzar el cristianisme ha de ser possible també ridiculitzar el judaisme o l’islam. Però també al revés: aquests dies posen en portada acudits ofensius amb l’islam alguns diaris que mai no hi posarien un acudit ofensiu amb l’Església catòlica. Tampoc s’hi val. La saviesa popular ho ha dit sempre: o tots moros, o tots cristians. La terminologia avui no és políticament correcta. El concepte, sí.