Andrea Torres: “Les víctimes hem de liderar la renegociació de l’acord de pau”

BarcelonaAndrea Torres Bautista és advocada i neboda de Nydia Erika Bautista, militant de la guerrilla del M19 i víctima d’una desaparició forçada. El seu cas personal l’ha inspirat en la lluita pels drets humans a Colòmbia.

Tu i la teva família vau haver d’exiliar-vos quan eres una nena. Què va passar?

La meva tieta Nydia Erika Bautista va desaparèixer el 30 d’agost del 1987, el dia que el seu fill i jo fèiem la primera comunió. La meva família ho va denunciar i la investigació va demostrar que darrere de la desaparició hi havia l’exèrcit colombià. Després d’això ens van començar a amenaçar i perseguir i el 1997 ens vam haver d’exiliar. Des de l’exili vam seguir reclamant justícia ja no només per a nosaltres sinó per a altres víctimes de casos similars a Colòmbia. Quan vam tornar ens van seguir amenaçant però ens vam negar a cedir i ens hi vam quedar, resistint. Vam crear la Fundación Nydia Erika Bautista, que avui acompanya 300 familiars de desapareguts forçadament en sis regions del país.

Com us va canviar la vida aquesta experiència?

El canvi va ser absolut. El projecte de vida que teníem quan érem una família normal, a la qual la violència no havia tocat, era molt diferent. Érem nens que no sortien al parc a jugar tranquils perquè sempre hi havia la por. Les amenaces més fortes van ser quan la meva mare estava embarassada del meu germà i van afectar la seva salut. La situació econòmica a l’exili va ser molt dura i ens vam enfrontar a molta soledat i molta indiferència.

Quin ha sigut el paper de la Fundación Nydia Erika Bautista en les negociacions de l’acord de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC?

Amb altres víctimes vam participar en les negociacions de l’Havana. Allà vam posar sobre la taula les necessitats que teníem els familiars de les víctimes de desaparicions forçades. Les nostres propostes se centraven en la creació d’una unitat dedicada a la recerca de persones desaparegudes i a integrar una visió de gènere en aquests casos.

L’acord per a la pau es va votar en referèndum i el poble el va rebutjar.

Quan hi penso em poso molt trista perquè, tot i que he viscut molt de prop el conflicte, tot i que he perdut un ésser estimat, jo apostava per la pau. Tenia l’esperança d’un canvi, pels nostres fills, pels nostres néts. Era un somni, i veure que per alguns que s’hi oposen sense arguments aquest somni es trenca és molt trist. Hem retrocedit en molts anys de feina. Les mesures humanitàries que recollia l’acord s’han d’aplicar perquè són un deute històric de l’estat colombià.

¿Són diferents els casos de desaparicions forçades quan afecten les dones?

Les evidències ens diuen que la violència infringida és diferent quan la víctima d’una desaparició forçada és una dona. Quasi totes pateixen algun tipus de violència sexual i, en aquest sentit, la justícia colombiana és totalment impune. Mai s’investiguen aquests delictes des de la perspectiva de gènere. Hi ha un silenci absolut sobre el tema. En el cas de Nydia Erika, fa 30 anys que sabem que va ser despullada a la força.

L’acord de pau colombià, tot i que fallit, és el primer que recull una visió de gènere.

Sí, i és tot un èxit. La dona ha sigut sovint una instrument de guerra. El cos de la dona es castiga i es violenta sexualment, s’estigmatitza i s’assenyala, i és necessari que això surti a la llum. El que inclou l’acord és la necessitat que té l’estat d’observar la dona de manera diferenciada. Més països haurien de fer-ho.

Hi haurà pau, a la fi?

Estem en un moment d’incertesa absoluta. Ni la dreta ni l’esquerra tenien un pla B. Tots estàvem molt segurs que la gent votaria a favor de la pau. L’única cosa que ens queda ara és la mobilització, que és el que estem fent, demostrar que a les regions on hi ha més víctimes l’aposta és pel sí. Ara es revisaran certs punts de l’acord però el meu suport a aquests canvis dependrà del paper que hi tinguin les víctimes. Em preocupa que s’asseguin a parlar només les elits del govern i la dreta. Les víctimes hem de liderar aquesta renegociació. Nosaltres som víctimes d’agents de l’estat però ens abracem amb víctimes de la guerrilla. Anem més enllà de l’odi, del rancor i de la política. Volem que això que ens ha passat a nosaltres no es torni a repetir mai ni a Colòmbia, ni a cap altre lloc del món.