L’Europa de l’endemà
“Sigui quin sigui el resultat al Regne Unit, haurem de debatre el futur de la UE -reconeixia fa uns dies el president del Parlament Europeu, Martin Schulz-. Cal una reforma completa de la Unió”. El referèndum britànic no és el final d’un procés, sinó l’inici d’un nou replantejament. El setembre passat, durant el discurs de l’estat de la Unió que el president de la Comissió fa anualment davant l’Eurocambra, Jean-Claude Juncker ja va pronunciar una de les seves frases lapidàries per reclamar un canvi urgent: “No hi ha prou Europa en aquesta Unió, ni prou Unió en aquesta Unió”. La UE d’avui encara està més esquerdada que al principi del 2015 -quan David Cameron va convocar el referèndum-, i la força política de Brussel·les, encara més afeblida. L’únic element positiu d’aquesta convocatòria carregada de “demagògia, irresponsabilitat i concessions vergonyoses” -escrivia a l’abril el sociòleg Daniel Innerarity-és que s’ha trencat la idea dels “mecanismes indiscutibles”, el determinisme d’una “integració burocràtica” i irreversible que no s’ha sabut explicar perquè ningú creia indispensable convèncer primer la ciutadania.
A partir d’avui, un cop trencat el tabú de poder anar-se’n, la UE hauria de començar a revaloritzar la importància i la voluntat de voler-s’hi quedar. Hauria de replantejar-se el com i el perquè d’aquest projecte. Ja no val seguir en una UE sense pla B perquè el gran drama d’aquests anys ha sigut, precisament, que el discurs de l’alternativa s’ha construït des de l’euroescepticisme.
Ara que formar part de la UE ja no és un compromís irrevocable, cal que siguin els que encara creuen en una Europa política i no només econòmica els que comencin a refer el disseny d’una Unió que ha abandonat els ciutadans per lliurar-se als interessos contraposats dels estats membres. Però qui reescriurà l’alternativa? Qui té un pla B compartit que no suposi desmuntar la UE? Les capitals han segrestat el procés polític comunitari i el triumvirat de Brussel·les no aconsegueix imposar-se com a contrapès. El president del Consell, Donald Tusk, ni tan sols ho intenta, i al de la Comissió, Jean-Claude Juncker, se li multipliquen els detractors.
Només els últims dies, el setmanari alemany Der Spiegel i Politico, un dels més influents de la bombolla comunitària, li han dedicat dos articles demolidors. Acusacions d’incompareixença, de “comportament erràtic”, de favoritismes amb determinats estats membres (incloent-hi l’endarreriment de la multa a Espanya per l’incompliment del dèficit) i de menyspreu pels estats del centre i l’est del continent -absents de la seva agenda de viatges a les capitals-, per no parlar dels recurrents rumors sobre els seus problemes de salut i la llosa de l’escàndol del Luxleaks. Però també li retreuen que dirigeixi la Comissió com si fos realment un govern davant uns estats membres que la volen convertida en uns serveis tècnics sense ambicions polítiques. “Juncker és la personificació de la vella Europa, un retrocés cap a una era que ja ha passat”, li etziben els de Politico. La UE s’esquinça per les costures entre la vella i la nova Europa, entre dos projectes que han col·lidit. El despotisme de rostre social d’uns -que va saltar pels aires amb la crisi econòmica i financera- contra el populisme d’altres -engrandit ara pel discurs antiimmigració-. A partir d’avui només es poden reescriure dues Europes.
