Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI EUROPA

L'ambició d'"el nen"

Quan Guy Verhofstadt va entrar en política, fa més de vint-i-cinc anys, els veterans de les grans famílies belgues l’anomenaven “el nen” ( het jong ). La jove estrella dels liberals es venia com la renovació política, amb el seu ideari sobre ciutadania i un combatent discurs federalista, que va aconseguir trencar el tradicional repartiment de poder entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia belga. Un cop al govern, la seva política econòmica va fer que el rebategessin com a “ baby Thatcher ”. Des de fa anys, el liberal flamenc és l’etern candidat a ocupar un càrrec comunitari. L’aspirant permanent a tercer en discòrdia, amb la mateixa ambició però amb l’historial més masegat per cadascun dels moviments que ha fet per seguir aferrat al poder.

“En aquests temps d’incerteses i turbulències, en què Europa està amenaçada pels nacionalistes i populistes, ens calen visionaris, mediadors i persones que busquin el compromís”, diu Verhofstadt en el vídeo de presentació de la seva candidatura a presidir el Parlament Europeu -després de la sortida de Martin Schulz-. El líder dels liberals s’ofereix per ser un d’aquests visionaris per bastir “una gran coalició que uneixi totes les forces proeuropees”. Però la seva decisió personal de construir un pont entre els liberaldemòcrates i el Moviment 5 Estrelles del còmic italià Beppe Grillo, per integrar un partit que en el passat considerava “incompatible amb el seu programa proeuropeu”, ha acabat posant al descobert la nuesa del rei Verhofstadt. Ja no és “el nen”, ni tampoc la renovació política.

El cap del grup liberaldemòcrata (ALDE) ha actuat per pura estratègia personal. Per ampliar el nombre d’escons del grup i sobretot el nombre de vots que espera aconseguir en la cursa a presidir l’Eurocambra, confiant que un bloqueig entre populars i socialdemòcrates obriria la porta a un tercer candidat. Una aliança contra natura “al servei de les seves ambicions de poder a Brussel·les”, com interpretava el digital Politico, que ha acabat debilitant el belga davant el seu propi grup, majoritàriament contrari a acollir els euroescèptics italians.

“Mai, mai, confiïs en Guy Verhofstadt”, titulava l’editor d’EurActiv, un altre dels digitals seguits a la capital comunitària. “És la cara falsa i insidiosa d’un polític de carrera, un oportunista disposat a negociar qualsevol convicció o creença per obtenir beneficis polítics”, li etziba el periodista James Crisp. La premsa anglosaxona, sempre recelosa d’una de les veus més vehements del federalisme europeu, aprofita el moment per sucar-hi pa.

Els (mals) moviments de Verhofstadt

No és el primer moviment que Verhofstadt força l’ALDE a fer aquesta legislatura. Els liberals van ser els grans derrotats de les últimes eleccions al Parlament Europeu i Verhofstadt, que veia perillar el paper de frontissa de l’Eurocambra, ja va prioritzar els números. Va fer enfadar Convergència, membre històric de l’ALDE, acollint els nous eurodiputats de Ciutadans i d’UPyD, i va revoltar la política flamenca oferint l’entrada als independentistes de la Nova Aliança Flamenca -rivals electorals seus a casa-. Al final, però, la N-VA va optar per seure amb els conservadors britànics.

El lideratge de Verhofstadt va acumulant apostes personals, errors i damnificats. En les poc més de 24 hores que va durar l’intent de matrimoni de conveniència amb Grillo, ha enterrat coherència, discurs i possibilitats polítiques.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT