Els debats, un moment clau de la campanya electoral als EUA
La imatge transmesa en l’enfrontament televisat ha sigut sovint decisiva
Nixon suant
En el primer debat presidencial televisat, l’any 1960, les càmeres van passar factura al republicà Richard Nixon, que, sense maquillar, suant contínuament i passant-se el mocador pel front, va presentar una imatge de polític cansat i envellit davant d’un jove i carismàtic John F. Kennedy. Nixon va mantenir un discurs enèrgic, de polític capaç, però la imatge que va projectar va ser molt negativa. Significativament, els televidents van donar guanyador per gran diferència Kennedy, mentre que els que van seguir el debat per la ràdio donaven la victòria a Nixon.
El fred Dukakis
Quan el presentador va demanar al candidat demòcrata Michael Dukakis, el 1988, si mantindria l’oposició a la pena de mort encara que la seva dona fos violada i assassinada, Dukakis va respondre més com a polític professional que com a marit: “M’he oposat a la pena de mort tota la meva vida. No veig evidències que indiquin que és dissuasòria, i crec que hi ha maneres millors i més eficaces de tractar amb la violència”. Un to doctoral, professional, sense cap referència personal, que va reforçar la seva imatge de polític fred i distanciat.
L’edat de Reagan
El domini de l’escena va salvar un Ronald Reagan ja molt gran (73 anys) i amb problemes físics. Quan el 1973 se li va demanar per les seves capacitats físiques, va declarar impassible: “No faré de l’edat un tema de campanya. No explotaré per raons polítiques la joventut i la inexperiència del meu oponent”.
El seu oponent, Walter Mondale, tenia 56 anys, i no va poder evitar riure davant la sortida del seu rival, que va ser molt repetida pels mitjans de comunicació. I que, de fet, el va ajudar a guanyar les eleccions per golejada.
L’avorrit Bush pare
La càmera va fer mal a George H. W. Bush en captar-lo mirant el rellotge durant un debat en què participava amb Bill Cinton i Ros Perot el 1992. Si aquest gest que denota impaciència sempre és negatiu, encara ho va agreujar que ho fes mentre un membre del públic formulava una pregunta.
Un gest que indicava avorriment, desinterès d’un Bush ja titllat d’elitista i de no connectar amb el ciutadà de carrer. Des de la sala, poca gent es va adonar del gest, però el va captar una càmera i es va repetir mil vegades.
