El museu dels horrors de Saddam Hussein

Suleimania (iraq)A primera vista sembla un edifici militar abandonat més de l’època de Saddam Hussein, però darrere dels seus murs s’amaguen les històries més sinistres de tortures sistemàtiques, matances i tot tipus d’abusos comesos pel règim baasista contra els kurds. És l’anomenada presó d’Amna Suraka, que ressuscita el fantasma de la massacre d’Anfal: una campanya genocida dirigida per Saddam en què van morir més de 100.000 kurds entre els anys 1986 i 1988.

Amb el suport d’Hiro Ibrahim Ahmad -la dona del difunt expresident iraquià Talal Talabani-, l’artista kurd Ako Ghareb va reobrir la presó el 2003 per transformar-la en un museu i un peculiar centre per a la memòria del genocidi kurd. Ghareb somia el dia que el Kurdistan podrà ser un estat independent, i el primer que li ve al cap són les fotografies de fosses comunes penjades a les parets de la presó. “Per què la comunitat internacional no vol entendre que tenim dret a ser lliures?”, es pregunta qui ara és el gerent del museu-presó d’Amna Suraka.

La sala principal del museu és un llarg passadís amb un sostre de volta i decorat de dalt a baix amb un mosaic de llums i miralls. Cadascuna de les 4.500 bombetes del mosaic representa un poble kurd destruït pel règim de Saddam i cada trosset de mirall -n’hi ha un total de 184.000-, una persona assassinada durant l’operació Anfal.

Molt poc ha canviat aquest complex militar des que va ser alliberat pels peixmergues -les milícies kurdes- el 1991. Continua havent-hi, a la intempèrie, els vells tancs amb forats de bala i metralladores de la vella Guàrdia Republicana iraquiana.

Al museu s’explica l’èxode forçós de centenars de milers de kurds durant la dècada dels anys 80 amb gràfics, vídeos i fotografies. En una estança hi ha una vitrina on es conserven trossos de roba que es van trobar al desert i que pertanyien a dones i nens que van ser massacrats durant la seva fugida a la frontera iraniana. Al fons hi ha un plafó il·luminat amb la fotografia de la presó de Nusra Salam, a la frontera amb l’Aràbia Saudita. El relat és esfereïdor: “Entre 300 i 400 presos kurds van ser assassinats brutalment per gossos famolencs que els van atacar al pati de la presó”, explica Ghareb.

Les diferents sales

Els esdeveniments actuals, amb la guerra contra l’Estat Islàmic, han obligat la direcció del museu a ampliar el nombre d’exposicions i dedicar una sala a les atrocitats comeses per aquest grup jihadista a la ciutat iraquiana de Sinjar. Al pis de dalt del museu també s’exhibeix una col·lecció de diferents tipus d’armes químiques i de míssils que es van llançar contra la població de Halabja, al Kurdistan iraquià, el març de 1988. “Quan hi va haver la massacre de Halabja es va silenciar internacionalment perquè als Estats Units no els interessava tenir una mala relació amb qui llavors era el seu aliat, Saddam Hussein”, critica Ghareb. “Ara passa el mateix: els Estats Units no ens han donat suport amb el referèndum perquè no volen enfrontar-se a Haider al Abadi [primer ministre iraquià]”, sentencia.

L’edifici contigu és potser un dels llocs més sòrdids i foscos mai visitats a l’Iraq. Darrere dels seus murs s’amaga la història mai no explicada de centenars de presos kurds que van ser torturats, alguns fins a la mort, pels serveis secrets iraquians. L’artista kurd Kamaran Omar ha donat forma a l’horror que es va viure en cadascuna de les cel·les de la presó: unes escultures de mida natural representen escenes d’aquestes tortures. Per exemple, en una cel·la hi ha una escultura d’un detingut lligat de peus i mans a un pal mentre tres carcellers el colpegen amb una vara. En un altre habitacle d’aïllament hi ha representat el llegendari Mamosta Ahmed, un mestre d’escola que es va convertir en símbol de la resistència kurda. Allà és on va estar tancat diversos anys fins que va ser traslladat a la presó d’Abu Ghraib, on va ser executat finalment el 1990.

En un sinistre habitacle quasi a les fosques per crear una atmosfera de terror, hi ha una taula gairebé buida, amb només una diabòlica màquina a sobre, de la qual surten uns cables que estan connectats al cos d’un suposat detingut que es troba penjat de les mans al sostre. Figura que l’estan interrogant. Al pavelló de dones de la presó hi ha l’estàtua d’una presonera amb la roba estripada i un nen petit al seu costat que representa “totes aquelles dones que van ser violades i torturades”.

La resta de les cel·les de la presó estan buides. Unes mantes velles i brutes i gargots a les parets són els últims testimonis vius del que va succeir dins d’aquell recinte.