Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Albert Closas: "L'economia ha de ser amable"

Filosofia "No donem res per entès" Colors "A la gent que fa informació financera li encanten els tons blaus, la fredor; jo volia el contrari" Avís "El 2006 no era fàcil trobar experts que tinguessin la valentia de dir que hi havia una bombolla"

Després de nou anys en antena, el programa Valor afegit , que emet cada dimarts (22.10 h) el 33 -amb redifusió, al cap d'una hora i mitja, a TV3- va ser reconegut fa uns dies amb el Premi Nacional de comunicació científica, que atorga la Generalitat a través de la Institució Catalana de Suport a la Recerca, per la "claredat" i l'"agilitat" amb què transmet a l'espectador la informació econòmica. L'equip del programa, encapçalat pel presentador i director Albert Closas, està convençut que es pot parlar d'economia des de la proximitat amb el ciutadà.

No és el primer premi que rep el programa.

No, però fa molta il·lusió que ens reconeguin pel tema de la comunicació científica. Demostra que l'economia és una ciència i que es considera important per al país que se'n faci divulgació. En tot cas, fent honor a la veritat s'ha de dir que és un premi a tot TV3. El que fem nosaltres és seguir una línia que va iniciar Josep Maria Ureta quan va començar a parlar d'economia a TV3 a mitjans dels 80. La voluntat pedagògica és una tradició de la cadena.

De quina manera s'aconsegueix aquest to pedagògic?

El programa està molt pensat des del principi, fins i tot amb els colors. A la gent que fa programes sobre informació financera els encanten els colors blaus, la sensació de fredor, no sé per què. Jo volia justament el contrari! L'economia ha de ser propera a la gent, amable, no una cosa de yuppies !

I més enllà dels colors, com s'apropa l'economia a la gent?

S'ha de pensar en l'espectador, en el que vol saber i el que li interessa de l'economia. La nostra vida té molts components econòmics: el primer que necessita algú és treballar, i amb els diners que guanya ha d'estalviar i consumir. Per tant, l'espectador té la faceta de treballador, la de consumidor, la d'estalviador... Sempre pensem els temes en funció d'aquests paràmetres, i no en funció del que interessa a les elits econòmiques o empresarials.

És difícil explicar l'economia de manera planera?

La nostra filosofia sempre ha estat no donar res per entès. Passa com amb el periodisme científic: la majoria dels periodistes que ens dediquem a parlar d'economia no som economistes, i per tant també hem de fer un esforç per entendre-ho. És bàsic tenir la capacitat d'adonar-se que si jo no ho entenc, la gent tampoc no ho entendrà. Moltes vegades, quan un periodista econòmic fa servir paraules molt tècniques és perquè ell tampoc no les ha entès.

De totes maneres, costa convèncer els espectadors que l'economia pot ser entretinguda?

Per més divertit que ho facis, si un arriba a casa i té ganes de desconnectar, es posarà un programa de ficció. L'economia, igual que un documental, pot ser tan agraïda com la ficció, però sempre acaba tenint més audiència Pretty woman -per més vegades que l'hagin repetida- que un documental impressionant sobre la Segona Guerra Mundial en colors.

Qualsevol tema econòmic es pot tractar de manera amena? O n'hi ha de més agraïts que d'altres?

Hi ha temes que són més fàcils de tractar, que són els que toquen la gent més de prop, com el consum o l'habitatge. Per exemple, quan encara no havia esclatat la bombolla immobiliària vam fer un reportatge sobre els preus dels pisos a diferents llocs del món, i va ser un dels programes més vistos de la nostra història. Però si ho expliques bé, també poden funcionar els temes més durs. Hem parlat de coses tan complicades com el dèficit de la balança per compte corrent d'Espanya, i també ens va anar bé.

Què és això?

Sembla molt tècnic, però en realitat es refereix a la quantitat de diners que devem a l'estranger, que resulta que és la causa de la crisi actual, perquè no podem tornar tots els diners que devem. I en vam parlar abans que comencés la crisi, quan ningú no en parlava, perquè teníem el pitjor dèficit de tot el món.

Si sabéssim més d'economia estaríem com estem?

La principal assignatura pendent és la cultura financera de la gent. Un dels orígens d'aquest desastre és que la gent es va endeutar fins a les celles, però no cal haver llegit gaires llibres per saber que no s'ha d'estirar més el braç que la màniga. Penso que l'educació financera hauria de començar a l'escola i a casa: tornar als valors del sentit comú financer, i que els nanos ja ho aprenguin des de petits. Ara el problema és que la gent té la sensació que arriba a una pel·lícula ja començada, i que és difícil ficar-s'hi de cop. Encara que t'hi vulguis interessar, tu comences de zero, i en canvi la informació ja va més avançada.

Si era tan evident que ens estàvem endeutant més del compte, per què no ho va dir ningú?

Hi havia certa eufòria col·lectiva, en la qual espero no haver col·laborat gaire: no m'agraden ni les grans eufòries ni les grans decepcions. Potser els mitjans de comunicació no vam fer prou el paper de Pepito Grillo, d'advertir del que podia passar. Ho intentàvem, però no era fàcil trobar experts que el 2006 tinguessin la valentia de dir que hi havia una bombolla. Ara tothom diu que ja havien avisat, però no és veritat. Es podrien comptar amb els dits d'una mà!

Es parla massa de la crisi?

Els periodistes han d'anar una mica contra el cicle, i ara no ho estem fent. Sembla que ens agradin les desgràcies: estem malament i la gent ja ho sap, no cal que els deprimim més. Busquem les parts positives, idees per sortir del forat!

Heu notat un interès més gran pel programa des de l'inici de la crisi?

Hem notat un flux d'entrada i un altre de sortida, o sigui que més o menys ens hem quedat igual. En moments de gran desconcert hem notat que hi ha més gent a qui li interessa el que expliquem, que vol saber-ne més, i fins i tot reportatges o entrevistes més dures han anat bé d'audiència. Però també hi ha gent que quan veu que la situació és molt crua no té ganes de sentir-ne parlar més.

Més continguts de