Publicitat
Publicitat

Gian Carlo Giacobbe ho sent molt

"Jo, amb el poble, em diverteixo un horror". Tinc la frase clavada a la memòria. Devia ser una de les últimes entrevistes que li van fer a Doña Mercedes, la mare del rei, coll tort però cap ben alt(iu), quan el seu fill i la institució que ens havia col·locat Franco se sentien forts. La comtessa de Barcelona volia expressar d'aquella manera el seu apreci magnànim per la plebs. Em sap greu que no pugui veure com li tornem el gest: ara és el poble el que es diverteix un horror amb el seu fill. La cosa no anirà gaire enllà, perquè la maquinària de l'Estat ja està en marxa i trobarà un baló d'oxigen -anomenat Felip-. Però l'autodestrucció per etapes de Joan Carles de Borbó permet a diversos pobles força castigats -l'espanyol, el català, el basc...- divertir-se una mica. Estem així des de dissabte i ahir el mateix protagonista ens va servir un epíleg memorable. Mentre emetia un missatge per calmar les feres, se'l veia feble, incòmode, desorientat. Possiblement anava carregat de cortisona -la cara ben inflada- o d'una altra substància mèdica que devia enterbolir-lo encara més. El cas és que veure un home poderós, orgullós i campechano prometent portar-se bé, com si fos un nen petit, no va provocar gens ni mica de pietat. La xarxa va continuar amb la cruesa inicial: el poble, ja se sap. Ràpidament va triomfar l'etiqueta #losientomuchonovolveraaocurrir, i, també, una prova que no tot és joventut i adolescència a Twitter: un bon grapat d'usuaris van pensar immediatament en Sandro Giacobbe i el seu mític Jardín prohibido -les coses com siguin: la versió coneguda aquí era la que cantava el genovès en una cosa que semblava espanyol-. De sobte, es va reactivar a YouTube el vídeo i vam tornar a escoltar allò de " lo siento mucho, la vida es así, no la he inventado yooooo ": una cançó que cantàvem als anys 80 i ja era una relíquia. Ves per on, com la monarquia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT