La seguretat com a única resposta
Tenia 25 anys. Va arribar a Bèlgica des de Guinea el 2008 per demanar asil polític. El 2013 les autoritats belgues li van denegar el permís i va entrar en l’angoixa de la clandestinitat i l’amenaça d’expulsió. Fa un parell de setmanes, desesperat, va anar a l’oficina d’atenció als asilats i refugiats de Brussel·les per tornar a demanar una ajuda que, un cop més, el derivava al Banc dels Aliments i a una associació que s’ocupa dels sensesostre. Poc després, als lavabos de l’Agència Federal, es va immolar. Va travessar l’edifici corrent, convertit en una torxa, i l’endemà moria a causa de les cremades. És la història d’una tragèdia, com la dels 1.700 immigrants que han mort aquest 2015 al Mediterrani, segons les ONG.
Europa viu una crisi migratòria. Una crisi que dessagna el Sud i esquinça el Nord. Els països del Sud de la UE se senten superats i sense prou recursos per atendre l’arribada massiva d’immigració provinent del continent africà, i els seus veïns del Nord, preocupats pels costos polítics i econòmics de la situació.
La política d’asil, per exemple, ha estat a punt de trencar la coalició governamental holandesa de liberals i laboristes. El partit del primer ministre, Mark Rutte, defensava que garantir una mínima protecció fins que marxin del país als demandats d’asil indocumentats o que han sigut rebutjats provocaria un efecte crida. Els seus socis d’esquerra reclamaven allotjament i alimentació. L’acord firmat preveu que només s’oferirà aquest suport a les cinc grans ciutats del país.
Segons l’Eurostat, les sol·licituds d’asil s’han més que doblat des del 2006 a la UE. A finals del 2013 se’n van presentar 434.500, la majoria provinents de Síria, l’Afganistan, Kosovo, Eritrea, el Sudan, Mali i Gàmbia. El 2014 la xifra es va multiplicar per les demandes d’asil de ciutadans ucraïnesos. Alemanya, Hongria (que rebutja més del 90% de les sol·licituds), Itàlia, Suècia i França són els principals països receptors. Però l’ONU creu que fins a 500.000 immigrants intentaran creuar el Mediterrani aquest any.
Els líders de la UE admetien aquest dijous, finalment, el que el món els crida des de molt abans de la tragèdia de Lampedusa del 2013: aquest és un problema de tota la UE i no pas d’alguns països membres. Però la incapacitat de reaccionar amb contundència, la garreperia de discutir fons i recursos en les operacions al Mediterrani, la indiferència demostrada a cada crit d’ajuda d’Itàlia o la vergonya per la situació inhumana dels centres d’acollida i internament d’immigrants a Grècia han continuat durant l’últim any i mig. Com els naufragis, o la propagació del caos en un país, Líbia, que avions francesos i britànics van bombardejar el 2011 per forçar la caiguda de Gadaffi, i d’on surten la majoria de les naus dels traficants de persones.
La UE aposta ara per un pla d’emergència que, principalment, preveu endurir el control, castigar les màfies i enfortir la repatriació ràpida. Les polítiques migratòries de cada estat membre, però, seguiran sent diferents. Les portes, igual de tancades. Brussel·les ha sigut, altre cop, l’escenari d’una cimera de seguretat, no pas d’asil. El naufragi de la solidaritat.
