Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Aglutinacions (1): Sinó o si no?

En l'evolució d'una llengua, dues o més paraules es poden ajuntar per formar-ne una de sola. D'aquest fenomen se'n diu aglutinació , i en català en trobem molts i variats exemples. En algun cas només n'ha quedat la forma aglutinada: tothom ha fet desaparèixer tot hom. Però el més habitual és que totes dues formes convisquin, ja que la forma resultant, amb uns altres trets semàntics i gramaticals, no ens permet l'estalvi de l'original.

Quan es pronuncien igual, és ben fàcil confondre-les. "Han arribat alhora o a l'hora ?" Doncs això dependrà de si han arribat junts o puntuals . Però pot ser força més complicat. A "Qui és Déu sinó el Senyor?", un exemple tret de la Bíblia, com que un dels sentits de sinó és més que/excepte , sembla que hem d'es criure sinó , però a "Si no és el Senyor, qui és Déu?" ho hem d'escriure separat perquè el verb ens aboca a l'oració condicional.

Pel mateix motiu sembla que hauríem d'escriure "Què podia fer sinó resignar-m'hi?" -amb un infinitiu que funciona com un nom-, però "Si no m'hi resignava, què podia fer?", en què clarament estem davant d'una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: "Què podia fer si no?" Jo aquí escriuria si no , perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d'escriure si no .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT