Això no ho arregla ni Perry Mason
VAIG DESCOBRIR el món judicial enganxat a Perry Mason, l’advocat defensor perfecte, el malson del fiscal del districte, perquè sempre guanyava. Des de llavors he vist anar degenerant el terme fiscalia. Va començar amb la conversa patètica de Sánchez-Camacho en què presumia de disposar d’un “fiscal de confiança”. Aquí cal fer un incís, tirar de Wikipedia, i recordar que “el fiscal és el funcionari públic que porta materialment la direcció de la investigació criminal i l’exercici de l’acció penal pública”, cosa que faria confiar en la seva independència. Vull dir que en el cas Camacho estaríem parlant d’una d’aquelles confiances que fan fàstic, segons el refranyer.
Després vam viure la insistència del fiscal per exculpar la infanta Cristina abans d’hora pel cas Nóos, fet inèdit en la història, que qüestiona tot el que havia après sobre la missió d’un fiscal veient Perry Mason o llegint la Wikipedia.
Empitjorar un panorama com aquest no està a l’abast de tothom, però sí de l’insuperable Fernández Díaz, que en la seva esgarrifosa conversa amb De Alfonso va dir: “Esto la fiscalía te lo afina, hacemos una gestión ”. Des de llavors sabem que cada cop que la fiscalia desafina és perquè està a les ordres de l’afinador en cap que condecora verges. En un estat decent això no passaria, i en un estat que volgués semblar decent la fiscalia dissimularia un temps, per no donar la raó a unes gravacions tan delatores.
No és el cas: ahir dilluns 17 d’octubre del 2016 un fiscal va dir que no calia molestar i cridar a declarar pel cas Gürtel ni els ministres implicats ni Florentino i companyia, els empresaris acusats de pagar comissions. Mentrestant, la fiscal general de l’Estat decidia querellar-se contra Carme Forcadell per fer la seva feina i complir el mandat democràtic com a presidenta del Parlament. Això no ho arregla ni Perry Mason.
