Publicitat
Publicitat

Ara sí que tindrem estabilitat

Hi ha un acudit bastant dolent sobre un paio qualsevol que naufraga en una illa deserta juntament amb, posem per cas, Scarlett Johansson, que casualment viatjava en el mateix vaixell. Com que passen tota l'estona plegats i no hi ha ningú més, al final acaben tenint ajuntament carnal, per dir-ho de forma planera. Consumat l'acte, ell li demana a ella si li fa res vestir-se amb la seva roba i fer veure que és un home. Ella hi accedeix, pensant que es tracta d'alguna fantasia, i quan ja està vestida com un senyor, el paio se li acosta gesticulant i cridant: "Home, Pere, quant de temps! No et creuràs el que t'he d'explicar: a veure si endevines amb qui me n'he anat al llit!"

L'actitud d'Alicia Sánchez-Camacho a propòsit de l'acord pels pressupostos entre CiU i el seu PP recorda una mica la del protagonista de l'acudit: tan o més important que haver arribat a embolicar-se amb la gran estrella és tenir l'ocasió d'explicar-ho i presumir-ne. Per això, a falta de foto conjunta, ja s'ha ocupat de fer-se-les totes ella sola, com dient "A veure si endevineu qui ha pactat els pressupostos amb el Govern". I no és estrany, perquè Sánchez-Camacho ha aconseguit superar el que fins ara havia estat una amarga paradoxa per al PP: a saber, que, al mateix temps que era un partit amb vocació hegemònica a tot Espanya, i una de les dues úniques formacions que poden aspirar a governar l'Estat i cadascuna de les comunitats autònomes que el componen, no passava de ser una força marginal a Catalunya, on tradicionalment ha tingut poques, o nul·les, oportunitats de tallar ni que fos una mica de bacallà. Passar d'això a pactar pressupostos i a consolidar-se més cada dia com a soci preferent no és pas poca cosa, i encara més fer-ho sense moure's ni un mil·límetre dels seus plantejaments ideològics essencials (tot i que li hagi sortit la competència, sovint estrambòtica, de Ciutadans). No té res d'estrany, doncs, com dèiem, que Alicia Sánchez-Camacho senti una necessitat imperiosa de divulgar els seus èxits als quatre vents.

Just al contrari d'Artur Mas, que es comporta una mica com el líder de la colla que un dia s'embolica amb la lletja de la classe (vagi l'adjectiu en sentit purament figurat) i quan l'enxampen intenta treure importància al fet. L'argumentari del "jo no volia fer-ho, però ells m'hi han obligat", que esgrimeix el president, col·lisona de ple amb el "ho ha fet perquè li ha vingut de gust, al molt viciós" amb què l'ataca l'oposició, amb diferents matisos. El resultat, com sempre que es produeixen col·lisions retòriques, és d'empat a zero. El Govern ha aconseguit aprovar els pressupostos, però a un preu que es pot multiplicar per molt el dia que mani Don Mariano, sobretot si ho fa amb majoria absoluta. I els partits del tripartit han aconseguit demostrar que CiU és capaç de pactar amb el PP, cosa que no es pot dir que sigui una novetat. Així doncs, l'únic que hi guanya és el PP: de colla d' outsiders a garants de la responsabilitat i l'estabilitat. Enhorabona a tots.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT