Assemblees

Ales pel·lícules nord-americanes els infiltrats solen tenir una actitud molt discreta, cautelosa i prudent, atesa la seva fràgil condició. Desconec si es tracta només d’un lloc comú cinematogràfic com tants altres. El que crec que puc afirmar taxativament és que en el nostre entorn immediat les coses funcionen d’una manera ben diferent. Vull dir que, aquí, les característiques bàsiques de l’infiltrat acostumen a ser -per paradoxal que això pugui sonar- la vehemència i la visibilitat, sobretot en contextos assemblearis. N’evocaré alguns exemples passats perquè vegin que no exagero. Només indicaré la inicial del suposat cognom perquè no tinc gens clar que es tracti d’una identitat real (amb l’excepció, potser, del primer cas) sinó d’un simple àlies. En el magnífic treball d’investigació que va fer David Fernàndez l’any 2009 -Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, publicat a Virus Editorial- apareixen els teòrics noms complets.

L’any 1990, només dos anys abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, els aparells policials i judicials espanyols van considerar que calia desmuntar el nucli dur de l’independentisme català. No es tractava d’un simple avís, no: només cal mirar la llarga llista dels detinguts, torturats i, en molts casos, també empresonats, en l’operació Garzón. Una peça clau d’aquesta acció va ser Josep Maria A., nascut a Manresa i conegut com a Txema. No s’ajustava de cap manera al tòpic de l’adolescent eixelebrat; era un empleat de sucursal bancària de 35 anys. El seu objectiu no fou només la raquítica estructura de Terra Lliure, sinó sobretot la d’un independentisme polític llavors clarament emergent. Abans s’havia deixat veure en tota mena d’assemblees i assembleetes. Els dos casos d’especialistes en manipulació assembleària a qui em referiré ara, però, van molt més enllà de la figura d’un vulgar delator com el tal Txema. Es tracta dels agents de la Policia Nacional Albert M. i Àngel G.

A començaments de la dècada del 1990, i durant anys, els dos policies van aconseguir, amb una desconcertant facilitat, remenar cireres en el si de la bigarrada constel·lació dels moviments antisistema de l’època. Per descomptat, només van ser la punta de l’iceberg d’un gran exercici de control que, per força, estava constituït per moltes altres persones i organitzacions, especialment els micropartits d’ultraesquerra que pul·lulaven pels bars de les facultats, la majoria d’un profund espanyolisme mal dissimulat. La trajectòria de l’Àngel G. -de l’Àngel G.H., per ser més precisos amb les suposades inicials-és molt significativa. No estem parlant d’una infiltració qualsevol, sinó d’un personatge que va tastar totes i cadascuna de les olletes de l’extrema esquerra de saló, gràcies a la seva capacitat per regurgitar la fraseologia habitual del ram. De fet, l’Àngel G.H. va arribar a tenir un programa propi en una ràdio alternativa de Nou Barris, i va ser una de les veus de més renom del Kau Subversiu (que tenia un local cedit per la mateixa Universitat de Barcelona a la Facultat d’Història, encara ubicada al campus de Pedralbes). Ja veuen, doncs, que a casa nostra els infiltrats tenen ben poc a veure amb els de les pel·lis americanes: aquí no callen ni sota l’aigua, i el seu hàbitat natural no són els aparcaments amb poca llum sinó les assemblees amplificades amb megàfon (sempre ple d’enganxines, i amb aquell so brutet tan característic).

Un escàndol? Potser sí, però un escàndol més vell que l’anar a peu. Deixem ara els locals okupats de Gràcia o de Sants i, fent un gran salt en el temps, traslladem-nos al mateix bressol de la democràcia directa, fa 25 segles. Allò va néixer i va degenerar al mateix lloc: el turonet anomenat Pnyx, on es reunia l’Assemblea o Ekklesia, a l’Atenes del segle IV. Sòcrates, per exemple, fou una víctima (mortal) d’un sistema polític que, per inèrcia assembleària, va entronitzar el demagog de verb inflamat i retòrica florida, a qui va transformar en el centre de la vida política. La idealització -en general, molt indocumentada- de la democràcia directa sol fer paret amb l’apologia del populisme més oliós i tronat. Encara que pugui semblar el contrari, l’infiltrat d’avui i el demagog professional de l’època de Plató estan lligats per una característica comuna: la insòlita capacitat de convèncer els més ingenus perquè actuïn contra els seus propis interessos. Aquesta tradició, com hem pogut constatar les darreres setmanes, continua ben viva a casa nostra, però ja veuen que no sempre acaba triomfant. M’encanta escriure articles de rabiosa actualitat sense ni tan sols esmentar-la.