Avortament

Cada any es practiquen al món 42 milions d'avortaments. La meitat, sense cap metge. Hi moren 70.000 dones i cinc milions pateixen greus seqüeles.

Antigament, s'hi recorria fins i tot per regular la població. Avui, depenent del país i els motius, és delicte o dret. I el debat sobre quan és èticament acceptable es manté obert.

Simplificant, enfronta els pro tria amb els pro vida. Uns primen el dret de la mare a decidir si vol el fill. Els altres, el dret del fetus a néixer. I, en aquest xoc de drets, dues preguntes poden determinar la primacia.

Una es demana si l'embrió és tan humà com la mare i té, per tant, els mateixos drets. Ningú discuteix que és un ésser viu, però no tothom té clar que sigui una persona. I pocs negarien que, a mesura que madura, l'avortament es fa més inacceptable.

L'altra planteja si es pot obligar algú a salvar una vida amb risc de la pròpia. Si això no vulnera un nucli essencial de llibertat en què cadascú ha de respondre dels seus actes.

Però el que tothom hauria de tenir clar és que cap religió pot coartar el consens civil. Certes posicions pro vida beuen del mateix sadisme que es nega a repartir condons entre els castigats per la sida. Són una extensió de l'amargor que nega al sexe cap funció que no sigui procrear.

Per a la majoria de dones, avortar és un conflicte angoixós i un dilema moral. Condemnar-les des de fredes abstraccions és atrevir-se a tirar la primera pedra. I la hipocresia arriba al súmmum quan una llei força només les més pobres a avortar jugant-s'hi la vida.