Publicitat
Publicitat

Banquers i crisis financeres

La present és una crisi causada per la imprudència del sistema financer a l'hora de prestar, sigui a particulars que adquirien un habitatge massa car, sigui a promotors excessivament agosarats, sigui a governs que no sabien on tenien la mà dreta. Aquesta imprudència es va gestar als anys setanta, i el cas britànic aporta dades eloqüents: si durant un segle els bancs havien mantingut actius líquids equivalents a un 20% dels seus deutes, des de principi dels vuitanta aquesta proporció ha estat sempre per sota del 3%; simultàniament, el sector ha crescut exponencialment (si fins al 1970 els actius bancaris venien a representar el 50% del PIB, just abans de la crisi representaven un 550%!). No cal ni dir que aquesta evolució va disparar els beneficis de la banca: d'un 7% de mitjana fins a l'any 1970 a un 20,4% entre aquell any i el 2006.

Què va passar als anys setanta? Dues coses.

En primer lloc, els EUA, que fins aleshores havien estat prestadors, van esdevenir deutors, i això en part perquè la població va perdre la por d'endeutar-se (havien deixat l'escena els que havien viscut la depressió dels anys trenta) i en part perquè el govern s'havia embarcat en una guerra cara que no volia finançar amb impostos (Vietnam). Nixon va haver de declarar la no convertibilitat del dòlar en or i devaluar-lo un 19%: els EUA faltaven a la paraula donada a Bretton Woods, cosa que va suposar el tret de sortida a un endeutament massiu per part dels governs occidentals. Era el que els temps demanaven: l'hedonisme triomfava sobre l'austeritat. En segon lloc, un corrent intel·lectual va iniciar el seu ascens en el pensament occidental: el neoliberalisme, personificat en una figura amb sòlides conviccions polítiques, enorme capacitat intel·lectual i habilíssim comunicador: Milton Friedman (premi Nobel del 1976), que va fer de la desregulació de l'economia la bandera de la modernitat, i va triomfar.

En la fotografia clàssica, Friedman sosté un llapis perquè la fabricació d'aquest producte constituïa el seu exemple favorit per mostrar com funciona de bé el mercat sense necessitat de regulacions. En realitat, aquesta branca de l'economia no havia estat mai gaire regulada, o ho estava per motius plenament justificats: seguretat industrial, protecció del medi, etc., que lògicament no van ser objecte de revisió. Tampoc es va deixar de regular l'agricultura, que, als EUA com a Europa, implicava una manera de viure i una reserva electoral massa sensible. El que es va desregular de debò va ser el sistema financer, perquè fer-ho no implicava la destrucció de llocs de treball ni semblava que ningú en pogués resultar intoxicat. A la universitat, la desregulació es va justificar amb la construcció d'un nou paradigma de l'anàlisi econòmica que descansava en dos pilars: les expectatives racionals i la identitat empresa-accionista-gestor.

La hipòtesi de les expectatives racionals suposa que al món real els actors econòmics actuen d'acord amb la millor predicció possible a partir de tota la informació disponible. Avui, després que bancs com Lehman Brothers i Merrill Lynch s'hagin arruïnat invertint en hipoteques de fireta o que la banca europea s'hagi indigestat amb deute grec, la hipòtesi semblaria una broma si no fos perquè ens ha portat al caire de l'abisme. Prenguem un cas més proper, el Banc de València: Fitch justificava l'agost del 2007 la qualificació A ("qualitat creditícia elevada") per la "sanejada qualitat dels seus actius", Deloitte signava auditories sense reserves fins al 2010 i el Banc d'Espanya no hi descobria dèficits en les provisions (que s'haurien generat a partir del 2001!) fins que el banc ja havia naufragat. Encara més clar és el cas de Federico Michavila, industrial exemplar i membre del consell d'administració, persona, doncs, informada i capacitada per valorar la informació, que abans de la crisi tenia accions del banc per valor d'uns 40 milions d'euros i que encara va invertir-hi un quart de milió més entre el 2009 i el 2010 per arrodonir un paquet que avui val un 92% menys, amb tendència a la baixa.

Què es pot dir de la identitat entre el banc i els seus gestors després que José Luis Olivas, Ricard Pagès, Enric Mata i tants altres s'hagin retirat amb la vida solucionada després que les institucions que dirigien hagin hagut de ser rescatades?

És difícil evitar la conclusió que la desregulació del sistema financer va ser una mala idea. Ara es debat com evitar que una crisi com l'actual pugui repetir-se. La solució que s'està dissenyant consisteix a imposar als banquers un comportament més prudent en forma de coeficients de solvència més estrictes. A l'alba de la banca s'aplicava un altre punt de vista: el 1300, Jaume II va decretar que el banquer insolvent fos empresonat i mantingut a pa i aigua fins que satisfés tots els deutes, sens dubte una eficaç mesura dissuasòria contra la imprudència. Res més lluny de la meva intenció que la demonització del banquer, però si del que es tracta és d'evitar caure un altre cop en l'error, seria bo que els culpables fossin, almenys, reconeguts com a tals: els banquers imprudents en primer lloc, però també els acadèmics que els van donar cobertura intel·lectual i els reguladors que els van deixar fer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT