Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

"Benaurada i enaltida sia..."

Ara que ha tornat a obrir portes la Setmana del Llibre en Català (hi vagin, que val la pena), que Jaume Cabré (l'autor català amb més èxit internacional, juntament amb el veí Albert Sánchez Piñol i alguns més) ens ha obsequiat amb una obra literalment magna com Jo confesso , que Joan Daniel Bezsonoff publica nova novel·la ( La melancolia dels oficials , tan bona com qualsevol de les anteriors d'aquest autor), que Joan Francesc Mira està a punt de treure una nova traducció de l' Odissea d'Homer i que Guardiola ens diu que si ens aixequem d'hora encara farem alguna cosa, potser no és un mal moment per parlar de literatura catalana, amb perdó.

Potser ens fem una mica pesats repetint-ho, però sembla que de moment no queda més remei: l'únic problema seriós que pateix la literatura catalana és el fet de trobar-se oscil·lant entre el provincianisme d'un gran sistema cultural (l'espanyol) i el provincianisme d'un altre sistema més petit (el català). Tots dos provincianismes, com va explicar molt bé Milan Kundera, resulten igualment nocius: el dels grans perquè tendeix a la prepotència de creure que la literatura que genera és més bona i més important que la dels altres, i el dels petits perquè acostuma a generar un complex d'inferioritat que fa que molts dels que pertanyen a aquest sistema (inclòs un nombre considerable d'escriptors) arribin a creure que la seva literatura no està en condicions de competir a les grans lligues internacionals. Que és una literatura més dolenta que les altres, vaja. Una percepció distorsionada i autolesiva que els grans , per cert, acostumen a promoure amb entusiasme.

Estem així des de fa un munt d'anys i no sembla que el panorama hagi de canviar, si més no a curt termini. Perquè allà no hi ha voluntat de canviar-lo, però sobretot perquè aquí tampoc. Hi ha massa editors, massa llibreters, massa mitjans de comunicació, massa prescriptors (ja no parlaré de crítics), massa professors (universitaris i no) i massa polítics que no creuen realment que la literatura catalana pugui ser tan potent, diversa, interessant, rica, plural i etc., etc., com qualsevol altra literatura del món occidental. En alguns casos per mala fe, però en la majoria per pura inèrcia, que segons com pot ser pitjor. Senzillament, no s'ho creuen.

Però s'equivoquen. La literatura catalana (tornem-hi) és plenament equiparable, en tots els aspectes, amb la literatura que es pugui escriure en qualsevol altra llengua occidental. I afirmar, com va fer Joan Triadú, que, a pesar de totes les calamitats que ja sabem, el segle XX va ser un autèntic segle d'or per a les lletres en català no és res més que fer honor a la veritat. Tenim talent, tenim públic i indústria, tenim institucions i tenim les grandeses i les misèries que més o menys té tothom. Ens falta, però, la convicció: una mica d'aquella convicció que a d'altres els sobra. Potser un segle d'aquests...

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT