Publicitat
Publicitat

Cap on hem d'anar els catalans

La Constitució espanyola del 1978 va suposar un gran pas per a l'autogovern de Catalunya i va donar com a fruit l'Estatut del 1979 i la reinstauració de la Generalitat. Donat el context polític i social d'aleshores segurament no es podia aspirar a res més. Durant els anys posteriors, ningú pot negar que es van fer avenços rellevants en el camp polític, social i econòmic del nostre país, i en aspectes d'identitat nacional, com el cultural i el lingüístic.

Ja en el segle XXI, després de més de vint anys d'Estatut i amb una democràcia consolidada, la Constitució i l'Estatut es van fer petits per a les aspiracions d'autogovern del nostre país i va semblar adequat fer un altre Estatut que els pogués donar satisfacció.

A més a més, la reforma estatutària també volia corregir un aspecte mai ben resolt històricament, com són les relacions fiscals de Catalunya amb l'Estat. El govern central sempre ha menystingut Catalunya a l'hora de canalitzar la seva despesa i les inversions. En canvi, en ser Catalunya un territori econòmicament ric, el rendiment fiscal que l'Estat n'ha tret ha estat considerable. Això ocasiona que Catalunya tingui un saldo fiscal deficitari amb l'Estat. Els catalans aportem a l'Estat molt més, mitjançant els nostres pagaments impositius, del que en rebem en forma de despesa pública. El dèficit fiscal se situa entre el 8% i 9% del PIB. Pel seu nivell de riquesa dins de l'Estat, és normal que Catalunya presenti dèficit fiscal, però no aquesta magnitud que és excessivament alta.

L'Estatut del 2006 intenta reduir el dèficit fiscal de Catalunya de dues maneres. La primera, establint que l'Estat inverteixi a Catalunya anualment durant un període de set anys una quantia equivalent al pes relatiu del PIB de Catalunya en relació al de l'Estat, al voltant del 19%. És la denominada disposició addicional tercera. La segona, establint un sistema de finançament que augmenti els recursos de la Generalitat, bàsicament procurant que una part més important dels impostos que paguem els catalans es quedin a Catalunya.

Tothom sap que l'Estatut del 2006 no ha estat un èxit. En primer lloc, va ser censurable la reacció d'Espanya davant tot el procés d'elaboració i aprovació del text estatutari. Després de dècades de democràcia, l'anticatalanisme, que es podia equiparar a l'existent en l'època de la dictadura, va tornar a sorgir. És lamentable veure com les noves generacions d'espanyols l'han heretat i els catalans hem fracassat a l'hora de fer entendre el nostre fet nacional.

En segon lloc, per la sentència del Tribunal Constitucional, que va retallar substancialment el text estatutari, una vegada referendat pels catalans, quan l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ja havia estat rebaixat per les Corts espanyoles. Si l'Estatut aprovat no té cabuda dins de l'actual Constitució, vol dir que el pacte constitucional del 1978 està trencat.

En tercer lloc, l'Estatut tampoc ha corregit el mal tractament fiscal del govern central cap a Catalunya. Els diners de la disposició addicional tercera no ens arriben en la seva integritat. Són els 759 milions d'euros que el govern central no ha pagat i que han provocat greus problemes de liquiditat al govern de Catalunya per fer front al pagament dels proveïdors i dels sous dels treballadors públics. Així mateix, el nou sistema de finançament derivat de l'Estatut no es correspon amb les seves expectatives. La generalització del sistema a la resta d'autonomies el va desvirtuar, a més del fet que el govern central torna a demostrar falta de lleialtat institucional en no transferir a la Generalitat part dels recursos que comporta el nou sistema, com és el Fons de Competitivitat (1.450 milions d'euros).

En aquest context, el govern de Catalunya fa un últim intent per millorar el finançament, el pacte fiscal, que suposaria no dependre dels recursos que et traspassi el govern central, sinó que els impostos que paguem els catalans anirien íntegrament a la Generalitat. El govern central rebria anualment una contribució des del govern de Catalunya per al finançament dels serveis centrals. Ara bé, les expectatives d'èxit del pacte fiscal no són gaire esperançadores. El govern central té majoria absoluta, té esperit recentralitzador i l'excusa de la crisi econòmica es farà servir per aparcar l'esmentat pacte.

Davant d'aquesta situació, és rellevant la llei de consultes proposada pel govern català, més enllà de si la consulta és o no vinculant. Se'ns ha de poder preguntar als catalans cap on volem anar i hem de fer sentir democràticament la nostra veu a Espanya i, a més a més, al món, principalment a Europa. Crec que és important que Europa conegui cada vegada més el fet nacional català i el tractament fiscal que ens atorga el govern central. També, cal explicar els comptes de la Generalitat dins de Catalunya. La majoria de ciutadans són conscients del tractament fiscal que rep Catalunya per part de l'Estat, però cal posar-ho en relleu per evitar que els ciutadans creguin que les deficiències produïdes per la manca de recursos del govern català provenen d'una mala gestió.

De moment, sembla que hi ha consens entre els catalans per anar cap al pacte fiscal, però si no ens podem parar en aquesta estació, cal que Espanya sàpiga que anirem cap a la propera molt ràpid, i aquesta pot ser dir adéu a Espanya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT