Publicitat
Publicitat

Carta al meu pare

Hola, pare, quan vaig venir a Catalunya per primera vegada, ja fa gairebé mig segle, et vaig escriure una carta semblant a aquesta. Et comentava que, malgrat les pèssimes condicions del país, aprofitant petites escletxes de la gran allau de porqueria que li havien tirat al damunt, es veien rebrots que mostraven clarament que no havien aconseguit ofegar-lo del tot. Durant aquella estada havia procurat mirar-me tot el que vaig poder, seguint aquell reclam poètic del teu Missatge de l'allunyat : "Demano a aquells que et veuen cada dia que els ulls se n'omplin, ben curulls, per mi".

De viatges n'hi va haver més, cada vegada menys espaiats i sempre hi trobava guanys: més rètols en català, més presència de la llengua als carrers, més llibres i revistes que confirmaven la meva apreciació primera: Catalunya estava viva! Després, tu també vas començar a venir i, malgrat el desencís de la teva primera visita, vas repetir i repetir i vas revifar encara més la fe en els teus que mai havies perdut. Massa a poc a poc, segurament, però avançant sempre. Ara ja fa una dotzena d'anys que faltes i jo, en canvi, no deixo de pensar que ens estem acostant molt al nostre desig comú.

Últimament s'ha fet un salt enorme. Si l'haguessis pogut veure potser hauries tingut forces per viure uns quants anys més. No cal que et posi gaires exemples. Només et diré que allò que no fa pas gaire encara es deia en veu baixa i molts prepotents asseguraven que només hi creia un grapat d'eixelebrats, ara es comenta amb veu forta i se'n parla per tot arreu, com si fos la cosa més natural del món. A més hi ha enquestes que diuen que gairebé la meitat de la població hi està d'acord i, més encara, que només una cinquena part s'hi oposa. A Arenys de Munt, l'any 2009, on va començar aquesta última etapa, s'ha aixecat fa poc un monument a la independència que té els feixistes la mar de contents. Les famoses quatre columnes de Puig i Cadafalch, al Montjuïc de Barcelona, s'han tornat a construir, per tot arreu es veuen estelades -sí, les que porten l'estrella solitària: aquella que el teu amic Josep Carner va cantar així: "Quatre flames enceses a migdia, / en el forat que un enemic li fes / miraculosament hi lluiria / un bell estel per no apagar-se més".

Ja no som quatre ximples, pare, els que volem la independència de la teva pàtria, molts milers ho van reclamar i aclamar públicament el 10 de juny de l'any passat. Feia tant de goig el bessó de la teva Barcelona amb tanta gent cridant el mateix; sí, pare, allò que tantes vegades vas cridar quan eres vailet: "Visca Catalunya lliure!"

No és un assumpte "d'uns quants intel·lectuals que fan volar coloms", com s'havia dit. Hi ha gent de tota mena a favor de la causa: notables de dretes, com l'expresident del Barça, i empresaris que, no fa gaire, van crear la Fundació Catalunya Estat amb l'ànim d'arrossegar-hi "empresaris que creuen en un país independent" i que han reunit cent milions d'euros per finançar empreses catalanes. El mateix Jordi Pujol ha dit que ara sí que toca. Tenen clar que la independència és un bon negoci per als catalans; hi ha també gent a favor de teatre i de cinema, escriptors i pintors. Fins i tot una notable actriu porno i, no cal dir-ho, el venerable Institut d'Estudis Catalans, que també s'ha manifestat a favor dels drets de sobirania de la nació catalana.

Han nascut també nous diaris catalans i catalanistes, igual que ràdios i teles. Vols un altre detall que confirma que la truita s'ha girat? Doncs, mira, ¿et recordes d'aquell diari tan emblemàtic de la situació d'abans, malgrat que s'anunciava com d'avantguarda? Doncs potser no em voldràs creure, però és veritat: ara també sortirà en català.

És la gent, pare, que ja s'ha adonat que la independència és possible i la vol. Tu et vas morir abans de l'hora, la qual cosa em dol com no en tens idea, però ara sí que crec que jo arribaré a veure-ho i a viure-ho. I una cosa et prometo: quan esdevingui el dia, els ulls me n'ompliré ben curulls per tu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT