‘Charlie Hebdo’, civilització o barbàrie
La matança que es va produir ahir a la redacció del setmanari satíric francès Charlie Hebdo ens deixa davant d’un escenari que no tan sols és desolador sinó que és intolerable. Tot indica que el crim es va produir com a resposta a una caricatura del profeta Mahoma, una expressió del tot legítima però que els fanàtics de l’islamisme no estan disposat a tolerar. Es basen en els advertiments de l’Alcorà contra la idolatria, i retorcen aquest argument fins a convertir-lo en un penós intent de justificació d’allò que els agrada a tots els fanàtics, que és la imposició del terror mitjançant la violència.
La civilització occidental, filla del pensament cristià, ha desenvolupat una organització de la societat que es basa, entre altres coses, en el respecte a la discrepància i en la llibertat de donar a conèixer les idees i els punts de vista de cadascú, per discrepants que siguin entre ells. Naturalment, aquesta pauta inclou l’humor i la religió. L’humor (blanc, negre, irònic, sarcàstic o de qualsevol mena) és una de les formes fonamentals de la llibertat d’expressió, un dels valors que hem de defensar i protegir costi el que costi. La llibertat de fe, que cadascú pugui creure o no creure en el credo que vulgui, també és un valor que cal mantenir a tota ultrança.
El còmic Terry Jones, membre dels mítics Monty Python, va declarar fa un parell d’anys que en l’actualitat no gosaria tirar endavant una pel·lícula com la magnífica La vida de Brian, que és un dels films que més m’han fet riure en la meva vida. I deia que no gosaria perquè l’enfrontament entre religions s’ha tornat a radicalitzar de tal manera en els últims anys que fins i tot un grup de comediants tan irreverent com els Python no s’atrevirien a tocar el tema, per temor a represàlies tan repulsives i terribles com han patit els humoristes de Charlie Hebdo.
Les reflexions de Terry Jones són ben comprensibles, però hi ha un matís que cal afegir. La vida de Brian és una paròdia sobre la vida i miracles de Jesucrist, que creients i no creients accepten de bon grat. En canvi, una Vida de Brian sobre Mahoma seria impossible sense que succeís algun desastre com el d’ahir. No cal ser devot, ni creient, ni agnòstic, ni ateu, per entendre que el cristianisme (després d’un passat molt obscur que no cal amagar, ans al contrari) ha arribat a acceptar, bé o malament, la crítica i la sàtira. L’islamisme extrem, en canvi, castiga aquesta mena de posicions enviant una colla de tios armats amb metralladores a la redacció d’una revista d’humor per muntar-hi una massacre. Hi ha una certa diferència. Personalment tinc una relació difícil amb Déu, que ara no ve a tomb detallar, però sempre m’estimaré infinitament més un Déu capaç de somriure, i fins i tot de riure d’ell mateix, que un Déu que mata o fa matar. Davant d’aquesta mena de situacions, no hi ha apel·lació que valgui a cap diferència cultural: es tracta de la passa que va de la convivència a la barbàrie. I de vegades, com va passar ahir, la passa és molt curta.
