Publicitat
Publicitat

D'aquí, d'allà o d'enlloc

Torna a plantejar-se el debat cíclic: ¿els escriptors catalans que escriuen en castellà han de rebre ajuts i reconeixements públics de les institucions catalanes? Per la humil part d'un servidor no hi ha cap mena d'inconvenient, ni veig per què ningú s'ha d'esquinçar les vestidures si això succeís. ¿Un Premi Nacional de Cultura per a un escriptor en castellà? Voto d'entrada -com tants d'altres- per Eduardo Mendoza, i en el seu defecte per Macià Mut, un meu amic del poble que és autor d'un únic poema, però memorable: " Vuela alto la paloma, / corre grácil la gacela. / Y yo, que soy de Badajoz, / ni corro, ni vuelo, ni na" .

Bromes a part, torno a dir que no veig cap problema amb la idea del CoNCA, l'organisme que ha tornat a posar el tema damunt la taula. Al cap i a la fi, seria debades negar-se a acceptar que la cultura que es fa en castellà a Catalunya forma part del sistema cultural del país (un sistema abonyegat i rebregat que sovint fa de subsistema, però sistema al cap i a la fi), i que, en el cas d'una Catalunya independent, aquest fet només es tornarà més obvi. Ara bé, això no ens ha de fer perdre de vista d'on venim: si és cert, com argumenta la productora Isona Passola, membre del plenari del CoNCA, que aquests escriptors catalans en castellà es troben amb el problema que no són "ni d'aquí ni d'allà", encara és més cert que els escriptors en català no hem estat mai "d'allà". Dit d'una altra manera, que les institucions espanyoles mai han respectat la pluralitat lingüística i cultural que la Constitució consagra per a l'estat que representen. ¿Un premi Cervantes a un escriptor espanyol en llengua catalana? Ni l'hem vist ni el veurem en la vida.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT