Publicitat
Publicitat

Demà dependrà de tu

Afortundament, ja s'acaba l'empatx aquest de Barça-Madrid. El que hauria pogut ser un festival de llagosta i caviar ha acabat sent un caixa sencera de polvorons oliosos.

El Madrid no juga a res, el Barça no pot dir fava i cada partit es juga tres vegades: la roda de premsa prèvia, el partit i la roda de premsa de després. Aquesta ha estat la gran aportació de la sèrie a la història: si no saps el que han dit els tècnics et quedes com aquell que entra al cine quan fa vint minuts que ha començat el film. Per a a Guardiola i Mourinho, la roda de premsa ja forma part de la pissarra tàctica. Sense el cèlebre monòleg del "puto amo", no s'entén el 0-2. I tothom recordarà el segon gol de Messi, però, en la memòria haurà de competir amb el monòleg dels "per què?" de Mourinho. Per mi que el tècnic va provocar la seva expulsió per poder desentendre's de la nosa aquesta del futbol i treure la llibreta per preparar amb calma el tercer temps. Mourinho pensa ràpid, però si li dónes vint minuts es converteix en Discépolo a Cambalache : "Algunes vegades em fa una mica de fàstic viure en aquest món, però és el nostre món". Teló.

Pobres professors de la facultat, quan ens deien que els fets eren sagrats i les opinions lliures. Ara no. Ara els fets són tan lliures que es poden canviar eliminant un frame , amb dos clics al Photoshop o amb una mentida repetida mil vegades amb barba de tres dies i ulls injectats. Ara les opinions són sagrades.

Recordo quan els aficionats van començar a anar als camps amb l'auricular per escoltar el partit que veien. Alguns ho trobaven d'un forofisme malaltís. ¿És que l'espectador no tenia prou criteri per interpretar el que veia? Però de seguida es va comprovar que els de l'auricular tenien un avantatge, que quan hi havia un penal… "Què ha dit en Puyal?". Ara, els partits no comencen i no s'acaben fins que els entrenadors no estableixen canònicament el que n'hem de pensar. Dic entrenadors perquè Rosell i Pérez han renunciat al màrqueting directe, i entre els jugadors actuals no n'hi ha cap que iguali els misters en agit-prop .

Només fa quinze anys, Cruyff va dir-me a A un pam de la glòria : "La premsa crea opinions, la gent se les creu i s'inflen globus… I això cansa molt i això serà la raó per la qual ho deixaré. Gairebé segur". Des d'aleshores, els entrenadors s'han espavilat a crear opinió ells solets, a fer que la gent se la cregui i a inflar globus que la massa pugui repetir als fòrums electrònics, com un que corre ara: "Saps en què s'assemblen el Canal + i el Barça? Que si compres la Lliga, et regalen la Champions".

El calendari està matant les cames, i per descomptat, aquí ningú no regala res, i menys el Madrid, que demà pot amargar un dia que comença amb un radiant 0-2. Però això no passarà si tots els que ompliu l'estadi prepareu el partit a casa i a la pissarra tàctica només hi poseu tres paraules: "Barça! Barça! Barça!".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT