Publicitat
Publicitat

Desengany i esperança d'Europa

Miro de retardar tan com puc l'escriptura d'aquest article per tal de copsar els darrers signes, les darreres impressions dels esdeveniments del Nord de l'Àfrica. Miro d'escatir alguna cosa que vagi més enllà de les imatges de la plaça Tahrir del Caire, de les corredisses al voltant del Museu Egipci. Repasso els articles nacionals i internacionals que tinc a l'abast sobre els esdeveniments. Finalment m'assec davant de l'ordinador i, mentre poso en ordre idees, imatges, pensaments, em ve al cap la conversa que fa pocs dies mantenia amb un noi marroquí que vaig conèixer fa un parell d'anys, l'Omar, a qui encara veig sovint.

L'Omar és un xicot berber de 19 anys que arribà a Barcelona a sota d'un camió quan en tenia 15. Pujava des dels hivernacles d'El Ejido, escapant del fred i de la gana, per provar sort a Barcelona, on li havien dit que era fàcil obrir-se camí sense haver de delinquir. Han estat anys durs de carrer, de feines esporàdiques i, també, de suport de molts barcelonins anònims que se n'han ocupat sense fer preguntes. L'Omar és un bon treballador. És lampista i electricista. També és un molt bon cambrer, i és pagès. Treballa de sol a sol sense queixar-se, sempre amb un somriure. "Tot és qüestió del que aprens a casa", em comenta convençut. "A casa també aprens a callar, sobretot quan veus com el teu pare aguanta quan l'extorqueix el policia, o quan el funcionari li demana un sobrepreu a l'hora de pagar les taxes. Els pobres estem condemnats a callar. És la por", em diu convençut. "A Europa la por també hi és, fins al dia que et donen això, és clar." I m'ensenya el permís de residència i de treball que tant es mereix, pel qual tant ha lluitat. "Ara ja no en tinc, de por. Ara ja sóc com vosaltres. Amb això ja no he de tenir por de res, perquè aquí tots som iguals, vinguem d'on vinguem, siguem pobres o rics". L'Omar encarna l'esperança d'Europa.

Uns dies enrere la Giovanna, una amiga italiana, arquitecta culta i cosmopolita que com l'Omar ha vingut al nostre país per arrelar-s'hi, em deia que estava convençuda que malauradament els àrabs no farien caure el seu mur, i que, en cas de caure, se n'aprofitaria qui no convé. Era una sentència carregada de simbolisme comprensible per a tots nosaltres. La Giovanna es preguntava què i qui hi ha darrere de la revolta, qui la deu moure. Ho feia en el sentit dels articles publicats que, fent referència a l'islam, l'assenyalen com a element insuperable, com a diferència fonamental entre ells i nosaltres. Vaig pensar que la Giovanna, fent-se les preguntes amb una gran honestedat, encarnava sense adonar-se'n totes les nostres pors, els nostres desenganys. L'Europa poruga, tancada en ella mateixa, que prefereix dubtar de tot, calcular-ho tot, més que no pas posar-se incondicionalment del costat de qui es revolta contra la desigualtat, la dictadura i la corrupció.

Els europeus hem esdevingut inhàbils per interpretar els esclats tunisians i egipcis en clau d'esperança, incapaços de dir poques coses més que el que les pors i els prejudicis occidentals ens permeten dir, explotant els tòpics fins a convertir-los en categoria intel·lectual, contribuint a alimentar el desengany que avui encarna el món occidental en les masses de joves àrabs que es revolten contra tot el que Europa ha combatut des de la Il·lustració: la corrupció, la incultura, la falta de llibertat, la desesperança, la falta de futur. Europa s'alinea amb la por i encarna el desengany del somni, el desengany d'ella mateixa.

La pregunta és clara: Europa pot compaginar l'interès geoestratègic amb l'esperança que havia simbolitzat fins no fa més de dues generacions? Europa pot donar resposta simultània a l'esperança que encarna l'Omar i al neguit que encarna la Giovanna? Jo crec que sí. Tan sols ho podem fer creient-nos el que la nostra idea d'Europa encarna: llibertat, igualtat, fraternitat, equitat, valor de la llei, civilitat, cohesió social, laïcitat, respecte, patriotisme cívic. Això o aliar-nos, encara que sigui sense voler, amb els còmplices del desengany europeu, els hereus de les elits colonials, dels senyors feudals.

No sóc un ingenu. Segur que els islamistes miraran de treure'n un bon tall. Com aquí els neofranquistes i els nacionalcatòlics durant la Transició i encara avui. Veig els perills geoestratègics, Suez i el camí del petroli. No sóc un ingenu però tampoc no em deixaré condicionar per tot això. Precisament ara com mai cal prendre decisions per fer que la naixent esperança àrab, tan europea, no estigui llastada pels interessos postcolonials culpables de consolidar les elits corruptes contra les quals es revolten els joves d'Alexandria, el Caire, Tunis o Cartago.

Europa ha d'optar entre el desengany i l'esperança. És temps de decisions estratègiques al Pròxim Orient, en el camp energètic, en el de la defensa dels valors de la Il·lustració, que contribuiran a fer de la llibertat el signe dels temps a totes les ribes del Mediterrani, encarnades per l'Omar i la Giovanna.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT