Disquisicions morals
1 . BONISME. Cada vegada que es produeix algun esdeveniment d’impacte que genera tensions emocionals i interpel·lacions morals que incomoden els que prenen decisions, reapareix la crítica del bonisme. És un tòpic dels discursos d’ordre que pren la figura de disculpa preventiva. Quan algú es disposa a dir alguna cosa que sap susceptible de cert qüestionament moral, s’anticipa a les respostes fent la caricatura dels seus possibles contradictors: uns suposats professionals de la bondat, posseïts per ideologies redemptoristes. La crítica del bonisme és la versió conservadora del políticament correcte. L’hem sentit amb temes com l’austeritat, la reforma laboral, la desigualtat, la immigració, la guerra. Els que opten per tirar pel dret, situant els objectius i els instruments per assolir-los per sobre dels efectes sobre les persones, sempre estan a punt per assenyalar amb el punxó els que demanen respecte i reconeixement als perdedors. Ja se sap, el món és així, no hi podem fer res, diuen.
Des que els atemptats de París han actualitzat la doctrina de la guerra contra el jihadisme, qualsevol intent de qüestionar el concepte, de preguntar-se el perquè del que està passant, de referir-se als factors culturals, morals, psicològics i socials del problema o de reflexionar sobre els errors comesos pels països occidentals és ràpidament etiquetat com a bonisme. Tot el que sigui introduir algun factor de complexitat al discurs del desafiament del fanatisme islamista als valors de les societats liberals és sospitós. Estem en guerra i sembla que això és un argument per a la irreflexió i les adhesions incondicionals. Bons i dolents i punt.
Estic amb Michael Walzer quan apel·la a la guerra ideològica en defensa de l’estat sense déus, l’únic en el qual poden conviure creients i no creients. Ens havíem fet la fantasia que la secularització era ineluctable pel triomf de la raó i la ciència. I ara hem d’assumir que anàvem errats. El fonamentalisme religiós està a l’alça. Avui la seva expressió més perillosa és la islamista, però, com diu el mateix Walzer, “cal reconèixer que ha aparegut també en els hinduistes, en els budistes, en els jueus i en els cristians. I cal combatre’l”. Dir això i preguntar-se què s’ha fet malament perquè això passi, quins buits hem deixat que ells han ocupat, no és bonisme. A fi de comptes una de les coses que ens distingeix del fonamentalisme és precisament la capacitat de qüestionar-nos a nosaltres mateixos, de posar en dubte les idees rebudes i les veritats adquirides. Un fanàtic fonamentalista no ho farà mai.
La crítica al bonisme és tan poc productiva intel·lectualment com qualsevol de les formulacions anteriors de la correcció política. Són discursos d’estatus. La crítica al bonisme és una doctrina moral que té un sol principi: dispensem-nos dels judicis morals. L’única moral és el compte de resultats. Un principi que no està tan allunyat de la moral nihilista dels principis absoluts pròpia del jihadisme que es vol combatre. No hi ha moral sense crítica.
2 . ABSURD. “Si poguessis viatjar al passat, ¿mataries el nen Hitler?” Aquesta pregunta formulada al The New York Times Magazine fa furor. Respon a una tradició de cert pensament ètic americà que juga amb dilemes morals que de fet no són tals perquè no es poden donar en l’experiència. La moral no pot quedar mai en l’abstracció: és en la pràctica que adquireix el seu ple sentit. La pregunta és buida perquè si jo viatgés ara a l’Alemanya del Hitler nen, matar-lo no serviria de res: els crims ja s’han acomplert, per això sé que ell els va cometre. I el que jo pogués fer no tindria cap conseqüència. Si jo hagués sigut allà abans que aquesta història comencés, per molt que mirés als ull el nen Hitler mai podria sospitar el que acabaria fent. I menys tenir-ne la certesa. Per tant, no tindria cap raó per matar-lo. Malament rai si comencem a fer imputacions sobre el possible destí dels infants. Pobra llibertat. La qüestió realment és una altra: ¿és lícit matar el tirà? I la filosofia clàssica ja va contestar fa segles que sí.
