Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Eugenio: Humor de negre rigorós

Els seus acudits no sempre són bons. De fet, no són acudits. Ell en deia històries o contes. Els explicava sense ganes, fatigat, com si sortís d'una ressaca. Davant el perill que el més petit indici de rialla el convertís en graciós de discoteca, mai abandonava la serietat fúnebre.

La gràcia estava en la narració, que estirava entre pipades de cigarreta. L'humor es nodria de pauses i glops de vodka amb taronjada. I el sobtat desenllaç feia esclatar de cop unes boges ganes de riure amb prou feines retingudes per poder sentir-lo bé.

El braçalet i la creu al coll, bastant horteres, eren els únics testimonis del seu passat de joier supertímid a qui una dona cantant va arrossegar fins a petites tarimes de pub perquè l'acompanyés amb la guitarra.

Un dia que ella no podia actuar i es va trobar sol a l'escenari, el públic, format per amics, li va demanar que expliqués els acudits que explicava a la sortida, i va estar 25 anys fent-ho.

El subreptici bilingüisme del seu "el saben aquel que diu" va triomfar en l'Espanya enterrada en la caspa dels Ozores i Pajares. I va acostumar el públic més carpetovetònic a trobar la mar de naturals els nano, deunidó i de puta mare.

El seu humor riu d'un patetisme subjacent a tots i neix d'un drama íntim lligat a la postguerra. Són milers els que l'imiten, però tots -també el que promociona el seu fill-, en lloc d'explicar històries o contes, expliquen acudits.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT