Publicitat
Publicitat

Economistes i polítics

Odiats (rebutjats) i valorats (buscats) a parts iguals. Els economistes, requerits pel fracàs dels polítics, encarnen avui el poder de la tecnocràcia. Permeti'm que difereixi aquí de l'opinió, tan estesa, que considera economia i política mons sobreposats. L'economista, proper al polític, informa de les alternatives possibles i de les conseqüències de les eventuals decisions, però no substitueix el decisor, que és el polític per definició i que és el responsable a l'hora de rendir comptes a l'electorat. Segur que de polítics n'hi ha de tots tipus, de bons i de dolents, de preparats i de no tan preparats; fins i tot n'hi ha de totxos entre els primers, i d'intuïtius i hàbils entre els segons. En qualsevol cas, un bon polític sempre s'envolta de gent competent. Aquesta és, de fet, la meva definició genèrica d'una persona intel·ligent: la que sap posar-se al costat d'una persona més intel·ligent que ella mateixa. La visió global, econòmica i social que resulta d'aquesta actitud té sens dubte més valor que el millor dels coneixements parcials en tan sols una d'aquelles àrees.

Revalorar el polític és avui més necessari i més lícit que mai. Especialment perquè, en un moment tan difícil com l'actual, el polític hi té més a perdre que a guanyar. I a més, perquè alguns d'ells entren a la vida pública amb costos d'oportunitat elevats: renunciant a una vida resolta en càrrecs i posicions més còmodes, perdent-hi diners i fins i tot desestimant, per edat o per voluntat, la possibilitat de situar-se en la cursa política per a la promoció interna i el lideratge del partit. Aquí a Catalunya en tenim uns quants, d'aquests: amb un bon bagatge tècnic, han acceptat el repte. I l'últim que hem de fer és tractar-los malament, ja que té especial mèrit que una persona de vàlua reconeguda s'exposi a contaminar la pròpia imatge amb el que molts ciutadans pensen avui de la política. És la seva elecció, és cert, però això no buida de valor la decisió.

Escric això en un moment en què els tècnics conciten les mirades de tothom. Els polítics tradicionals semblen incapaços de redreçar una situació que s'està podrint dia a dia, i els busquen com a recurs; la ciutadania, tot i haver-los identificat -especialment als economistes- sovint com a part del problema i no de la solució, veuen ara com els governs es giren cap als tècnics en busca de la complicitat dels millors. I val a dir que, efectivament, han estat els polítics (suposats definidors dels objectius) i no els tècnics (suposats coneixedors dels mitjans) els que han generat part de la desil·lusió en què estem instal·lats. Els responsables polítics han fet treballar els tècnics per objectius contínuament mòbils, improvisats o poc consistents. Els problemes actuals d'Europa es deuen sobretot a aquest fet. La crisi europea és molt difícil de solucionar perquè el compromís polític estatal amb Europa no és clar. No tots els polítics creuen en Europa per sobre de les seves realitats nacionals, i aquesta falta de fe té elements de conveniència. Un d'aquests elements seria que la llista única del partit europeu corresponent -liberal, conservador o socialista- els relegaria a llocs menys rellevants en un Parlament Europeu que escalés la representativitat de cada país i de cada líder local d'acord amb el seu pes demogràfic. Per altra banda, també són racionals els polítics que rebutgen una Europa tan sols de mercaderies i no de ciutadania europea efectiva; de fet, bona part del projecte europeu se'n va anar en orris quan aquesta Europa incrèdula de si mateixa va veure ampliada la zona de lliure comerç amb incorporacions contínues de països -fins a sumar-ne 27-, integrant espais socials tan divergents que la seva harmonització es presenta ara impossible. L'actual manca de sentiment de pertinença col·lectiva europea té els seus culpables en els que mai no han cregut en Europa, però tan culpables com ells són els que només han perseguit la remoció de les fronteres. La cursa competitiva global basada en costos unitaris porta a un equilibri en què guanya el país que té els costos més baixos.

Amb tot, l'existència d'una classe política erosionada que crida de nou els tecnòcrates té en el seu rerefons una qüestió d'abast més ampli: cal reconèixer que tenim problemes que no es poden tractar a la vella manera de fer política, sinó que requereixen acords polítics que situïn la seva resolució en un terreny diferent del de la lluita purament partidista. Tots els partits saben avui que, pel bé de la reactivació econòmica i per garantir l'estat de benestar, caldrà fer coses que no agradaran tothom. També saben que calen institucions que permetin neutralitzar els conflictes potencials, institucions que provin, en clau d'avaluació econòmica i social, que "els beneficis col·lectius dels que hi guanyaran amb el canvi superen les pèrdues conjuntes dels qui hi poden perdre". Per tant, és del tot necessari agencialitzar aquestes decisions; això sí, pactant, com deia Rawls, en el "vel de la ignorància": quan no es poden consensuar decisions, es consensua el procediment pel qual s'adoptaran. D'aquesta manera podrem tenir la seguretat que, com que la causa és justa i s'ha seguit el procediment que toca, els canvis resultants valdran la pena.

Els governs tècnics són un succedani del que defenso, i apuntalen pitjor la democràcia que una política de consens que es troba a faltar i que permetria pautar algunes decisions fora de la contesa demagògica i electoralista, en la qual tots hi perdem.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT