Publicitat
Publicitat

Egos i immoralitat

Després d'una crisi financera devastadora, el president Barack Obama ha aprovat unes quantes lleis que són modestes però que, per descomptat, feien molta falta: vol posar fi a una sèrie de subterfugis legals escandalosos per eludir impostos. Ha insinuat que la història de Mitt Romney, que compra i ven empreses, i que sovint n'acomiada els treballadors i de passada els arruïna les pensions de jubilació, no el converteix en l'home adequat per dirigir l'economia nord-americana.

Wall Street ha reaccionat -com era de preveure, suposo- fent el ploricó i enrabiant-se. I, en part, ha estat divertit veure fins a quin punt arriben a ser puerils els amos de l'univers i la pell tan fina que tenen. ¿Recordeu que Stephen Schwarzman, del Blackstone Group, va comparar la proposta de limitar les exempcions tributàries amb la invasió de Polònia per Hitler? ¿Recordeu quan Jamie Dimon, de JPMorgan Chase, va qualificar d'atac al concepte d' èxit qualsevol debat sobre la desigualtat d'ingressos?

Però així són les coses: si els de Wall Street són uns nens malcriats, són uns nens malcriats que disposen d'un immens poder i una gran riquesa. I el que ara volen fer amb aquest poder i aquesta riquesa és comprar no sols unes mesures polítiques útils per als seus interessos, sinó també la immunitat a qualsevol crítica.

Abans de parlar d'això, però, permeteu-me que dediqui un moment a desmuntar un conte de fades que molt sovint ens han explicat els de Wall Street i els seus fidels defensors; un conte en què l'enorme dany que la desregulació financera ha causat a l'economia nord-americana s'ha esvaït totalment de la memòria, i en què els financers s'han convertit en els herois que van salvar els Estats Units.

Temps era temps -ens diu aquest conte de fades- els Estats Units eren un país de directius mandrosos i treballadors encara més ganduls. La productivitat dequeia, i la indústria americana desapareixia del mapa a causa de la competència estrangera.

Aleshores, els reis de les finances, uns paios durs i de mandíbula quadrada, com Mitt Romney i el personatge de ficció Gordon Gekko, van acudir a rescatar-nos i van imposar la disciplina financera i laboral. Sí que és cert que a algunes persones això no els va agradar, i també és cert que de passada van guanyar un munt de diners. Però el resultat va ser un gran renaixement econòmic, els beneficis del qual van arribar a tothom per un efecte de degoteig.

S'entén per què a Wall Street li agrada aquesta història. Però res del que s'hi explica és veritat, llevat del fet que els Gekko i els Romney van fer un munt de diners.

Perquè, en realitat, el suposat augment de la productivitat no es va produir mai. De fet, la productivitat global de les empreses nord-americanes va créixer més de pressa en la generació de la postguerra, una època en què els bancs estaven subjectes a una regulació estricta i els capitals d'inversió gairebé no existien: va ser després quan el nostre sistema polític va decidir que l'avarícia era bona.

I què hem de dir de la competència internacional? Ara pensem que els Estats Units són un país condemnat a un perpetu dèficit comercial, però no sempre ha estat així. Des de la dècada del 1950 fins a finals de la del 1970, teníem una balança comercial bastant equilibrada, i les exportacions gairebé igualaven les importacions. Els grans dèficits comercials no van començar fins als anys de Reagan, és a dir, en l'època de la desregulació financera.

I l'efecte de degoteig? No es va produir mai. Aquestes tres últimes dècades ha augmentat considerablement la productivitat, encara que no tant com la llegenda interessada de Wall Street vol fer-nos creure. Ara bé, els treballadors nord-americans només s'han beneficiat d'una petita part dels beneficis d'aquest augment.

Així, doncs, ni parlar-ne; els tripijocs financers no han fet meravelles per a l'economia nord-americana, i hi ha seriosos interrogants sobre els motius exactes pels quals els implicats en aquests tripijocs han fet tants diners, i amb uns resultats tan dubtosos.

Aquestes són, però, les preguntes que els involucrats en els tripijocs no volen que ningú els faci, i no crec que sigui només perquè volen defensar les exempcions tributàries o altres privilegis. També és una qüestió d'ego. No en tenen prou amb la seva enorme riquesa; també volen respecte i fan tot el que poden per comprar-lo. Ha estat sorprenent veure com antics demòcrates de Wall Street han apostat per Mitt Romney, no perquè creguin que les seves idees polítiques són bones, sinó perquè es prenen com un insult personal les moderades crítiques d'Obama als excessos financers.

I ha estat especialment trist veure alguns polítics demòcrates vinculats a Wall Street, com Cory Booker, alcalde de Newark (Nova Jersey), sortir a defensar obedient els egos dels seus amics, uns egos d'una fragilitat tan sorprenent.

Com he dit al començament, fins a un cert punt el comportament egoista i egocèntric de Wall Street fa una mica de gràcia. Però tot i que potser fa gràcia, també és profundament immoral.

Recordeu on som en aquests moments: en el cinquè any d'una recessió provocada per uns banquers irresponsables. Aquests banquers han estat rescatats, però la resta del país segueix patint terriblement, amb una taxa d'atur de llarga durada que no es veia des de la Gran Depressió, i amb una colla de joves nord-americans que acaben els estudis per entrar en un pèssim mercat laboral.

I enmig d'aquest malson nacional, a molts membres de l'elit econòmica el que més els preocupa és el fet que, segons sembla, el president els ha ofès. Això no té cap gràcia. És una vergonya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT