Publicitat
Publicitat

Bankia, o el “grup Frankenstein”

A Londres Bankia es coneixia com el “grup Frankenstein”, precisament perquè un grup de components mal enganxats havien creat una criatura monstruosa

Ja era hora que comencessin a rodar caps en el sector bancari. És incomprensible que, no només a Espanya sinó a mig món, els que van permetre el boom creditici -i tant se’n van aprofitar-, que va provocar una crisi que ja fa deu anys que dura i de la qual encara no hem sortit, encara no hagin pagat pel que van fer -o permetre-. En el cas de la sortida a borsa de Bankia, els senyors del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors són responsables que els bancs compleixin la llei i que l’entrada al mercat de valors es faci d’acord amb unes regles molt determinades. En tots dos casos això va fallar, i és just que ara n’hagin de respondre.

Durant l’espectacularment fallida sortida a borsa de Bankia, l’estiu del 2011, els nostres governants i el sector bancari espanyol en ple donaven suport al projecte: una megafusió d’un grapat de caixes amb grans problemes, unides amb el fi de dissimular el que realment hi havia a dins, sense reparar que mida, a la llarga, no equival ni de bon tros a rendibilitat.

Això ho van entendre molt bé molts inversors internacionals, acostumats a uns mercats financers més ben regulats, com els dels Estats Units i Anglaterra. A Londres Bankia es coneixia com el “grup Frankenstein”, precisament perquè un grup de components mal enganxats havien creat una criatura monstruosa. Alguns es van forrar apostant que el projecte fallaria. I així va ser: les accions van començar a cotitzar a 45,7 euros, i es van precipitar per sota d’un euro dos anys després. Encara cotitzen per sota d’aquest valor.

Des de Londres això es veia molt clar. En el món anglosaxó la qualitat de la informació és molt preuada, i qui vol amagar veritats entre línies, amb llenguatge innecessàriament tècnic o enfonsant fets en mil paraules està molt mal vist; és més, és inacceptable. La valoració de Bankia quan va sortir a borsa estava basada en una idea absurdament optimista del futur de l’economia espanyola, que en aquell moment lluitava per no caure en un rescat bancari com el de Grècia o Portugal. Aquesta pel·lícula de gran potencial econòmic, tan ràpidament, molt pocs se la van creure a l’estranger, cosa que explica que la participació estrangera en la sortida a borsa estigués molt per sota de les previsions.

És un cas molt trist d’absolut abús de poder. Els que van fer les projeccions des de Bankia, si estaven ben informats, sabien que estaven somiant truites

Lamentablement, la narrativa triomfalista va funcionar a Espanya, on la regulació és més laxa i on caixes i bancs van poder vendre accions a gent de la tercera edat, per exemple, amb limitats coneixements financers. A Anglaterra les institucions financeres no poden vendre productes d’aquesta mena perquè qui ven necessita un perfil de risc del comprador: i una persona gran, amb poca educació financera i pocs estalvis mai seria elegible per a una inversió de risc com és una sortida a borsa. A aquest grup demogràfic, donat el seu perfil, només se li pot vendre un altre tipus de productes, com la renda fixa. O si se li pot vendre renda variable, sempre ha de ser en el context d’una cartera molt més diversificada. Però que una institució financera faci que una persona gran i sense informació posi gran part dels seus estalvis en una única sortida a borsa és absolutament impensable.

El que va passar és un cas molt trist d’absolut abús de poder. Els que van fer aquelles projeccions des de Bankia, si estaven ben informats, sabien que estaven somiant truites. El Banc d’Espanya també hauria d’haver alertat sobre aquelles projeccions, o ressaltar-ne els riscos: la quantitat prestada d’algunes de les institucions que van formar Bankia havia crescut exponencialment en pocs anys, un risc que s’hauria d’haver posat en vermell i majúscules. Però la veritat no importava, només importaven els calés que es van emportar en incentius els que van fer aquesta sortida a borsa, i tota la fanfàrria que es va organitzar al seu voltant. Tots es van apuntar al triomfalisme -i a les comissions.

Finalment, la banca d’inversió que va organitzar l’operació també es va emportar un bon pessic, com van fer els bancs distribuïdors. Un escàndol. I, com sempre, el petit inversor, amb poca informació i educació financera, va picar i va comprar, només per veure els seus estalvis dilapidats en qüestió de mesos.

Per tot això, és just que qui va provocar o permetre això segui ara al banc dels acusats. Però gairebé tan important com això és la urgència que tenim en aquest país de millorar la nostra educació financera. ¿Hauríem d’ensenyar a les escoles com una persona pot gestionar els seus diners al llarg de la seva vida; quatre nocions d’inversió i perfils de risc; com minimitzar el cost d’una hipoteca; com estalviar per a la pensió, quines són les opcions i quines les característiques?

Desafortunadament, a hores d’ara confiem aquestes respostes a bancs o parts interessades, com en el cas de Bankia. Això hauria de canviar, i fer de l’educació financera una matèria més a l’escola: és tan important com els coneixements sobre nutrició o la importància de l’esport.

El que també podem fer els ciutadans que no som banquers és ser més exigents amb les opcions que ens posin al davant: demanar informació i, sobretot, que sigui clara. No deixar-nos intimidar per un llenguatge tècnic que molts cops només hi és per simular sofisticació i treure’ns més calés. Les coses bones sempre es poden explicar clar i català. Són les coses més tèrboles les que mai són clares, com Bankia ens va ensenyar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT