Em deu faltar sentit de l’humor
Més que parlar de la broma que va fer dijous el magazín matinal de Ràdio Flaixbac a Rajoy -una broma com tantes, d’una importància relativa-, la vull prendre avui d’excusa per posar el focus en la reacció dels mitjans davant aquest tipus humor i de com sovint contrasta amb la de la seva pròpia audiència. Potser perquè l’humor és la primera víctima de les dictadures o perquè dóna share o per simple gremialisme, plana sobre els mitjans una mena d’autocensura a l’hora de jutjar-lo. No el tracten amb la duresa que tracten altres gèneres. Temen, fins a extrems ridículs, que els acusin de no tenir... sentit de l’humor.
Però per elogiar l’humor (per no censurar-lo) no em sembla suficient que faci riure molt. Ni l’enginy ni el talent fan que sigui més ètic fer algú objecte d’una broma o una paròdia que no suportaries que et fessin a tu. S’oblida massa fàcilment, i ho deia brillantment un lector de l’ARA, que quan les bromes no acaben en rialles dels que les fan i els que les reben són sovint simples bretolades que busquen humiliar.
El que és preocupant no és el que fa l’espai que lidera Carles Pérez sinó l’absència de distància crítica de molts mitjans que s’han afanyat a fer de ressonadors, gairebé de celebradors, de l’exitosa gracieta. I ara no penso només en la broma a Rajoy. Penso en el que ja constitueix quasi un subgènere en aquest tipus de magazins. ¿És lícit fer humor abusant de la bona fe d’algú, fent-li creure que parla amb qui no parla en una conversa que és estrictament privada? ¿No s’assembla de manera alarmant a violar la seva intimitat? I ja sé (no sóc ingenu) que en aquest cas concret tant l’amable correcció de la víctima com l’esportivitat amb què encaixa la broma capgiren l’efecte que es perseguia.Que Rajoy -i és molt trist haver-ho d’admetre- hi queda bastant més bé que els ximplets i infantils bromistes de l’emissora catalana. I que això potser explica que la Moncloa no hagi fet res per impedir que s’emetés l’entrevista (que s’havia gravatel dia abans). Però el fet és que es va exposar al públic una intimitat obtinguda amb engany sense el permís explícit de la persona afectada i que, malgrat que això és deontològicament impresentable, molts mitjans d’aquí, incloent-n’hi de públics, es van limitar a analitzar les declaracions arrencades a Rajoy sense que els importés gens ni mica com s’havien arrencat. Després lamentarem que els polítics siguin cada vegada més inaccessibles i desconfiats.
Més enllà d’aquest cas concret, de vegades tinc la impressió que a Occident estem confonent ser crítics amb l’humor amb ser crítics amb la llibertat d’expressió. I és justament al contrari: és el fet que passi per humor el que és cruel burla o simple bretolada el que posa en perill aquesta llibertat. Que la llibertat d’expressió faci possible que s’emeti, es difongui i es publiqui humor porqueria no hauria de voler dir que els mitjans més responsables, fent ús d’aquesta llibertat, no hagin d’expressar obertament un rebuig ètic davant certes pràctiques, per més audiència i popularitat que reportin. No ens podem limitar a defensar l’humor des d’un mecànic i irreflexiu Je suis Charlie.
