17/08/2017

El portalliteres de la Rambla

2 min

De la galeria de fotografies que publicava l’ARA ahir, tot just després de l’atemptat, n’hi havia una en què els serveis d’emergències atenien un ferit, a terra. Un cambrer (anava vestit de cambrer, amb camisa blanca i pantalons negres) aguantava un para-sol per fer-los ombra. Un d’aquests para-sols blancs de terrassa, ara, grotescament fora de context. Li devien demanar, sisplau, que els ajudés, i ell, entumit, ho va fer. Un dels infermers, a peu dret, agafava un pot de sèrum amb una mà, això semblava, i amb l’altra una crossa. Del pot de sèrum en baixava un tub, que devia anar cap al cos del ferit. A terra, una dona i dos homes, en tensió, provaven de reanimar-lo, d’ajudar-lo. Escampats per terra, tot d’estris mèdics, descarregats precipitadament d’algun portaequipatges amb molta pressa. Però l’home del pot de sèrum (si ho era) no estava en tensió com els altres: estava desolat. Agafava el sèrum, mirava l’horitzó, i el rictus era de pena. La cara que feia era aquesta: la de la desolació. Era la cara que es fa quan no hi ha res més a fer.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Commou aquesta cara, perquè explica el desastre. La gent que decideix estudiar medicina o treballar a la sanitat ho fa perquè té la vocació de curar. No es pot ser metge sense aquest requisit, voler curar. Però quan algú estudia per fer aquesta feina pensa sempre en les contingències de la vida. La malaltia, un accident, una imprudència. Algú que s’ha posat malalt, algú que ha caigut, algú que s’ha cremat sense voler. Mai pensa en això: en el terrorisme. En el fet d’haver de curar algú (o no poder-lo curar) perquè algú altre li ha fet mal volent. Apedaçar a cuita-corrents persones, la vida de les quals ha canviat per sempre, no pas per la casualitat, per la fatalitat, sinó pel mal.

stats