Publicitat
Publicitat

Enfrontar-se a les contradiccions

El cantant de Brams i militant de la CUP de Berga accepta la investidura de Mas amb l'argument que "l'escenari que vindria, al març, seria pitjor"

Recordo debats i documents llarguíssims en què hi havia qui deia que el que havíem de fer era fer caure el capitalisme en contradicció. Recordo que ho sentia o ho llegia escèptic. El capitalisme no pot entrar en contradicció perquè només té una idea: forrar-se a costa del que sigui o de qui sigui. Al capitalisme no l’atura ni l’esclavatge de milions de persones ni la destrucció del planeta. Per tenir contradiccions, abans has de tenir escrúpols. I altres idees. Jo, recordo, qüestionava el debat però -ca!- s’havia de fer entrar el capitalisme en contradicció tant sí com no. Em vaig cansar d’anar mirant debades el terra on havíem plantat el germen d’aquella contradicció i devia ser aleshores quan vaig decidir que seria bo anar veient un retorn, per minso que fos, de les accions revolucionàries que fèiem, potser per tenir proves de no estar fent el pastanaga. Em va semblar que seria un pragmatisme assumible, que no seria incompatible amb la utopia.

Afortunadament ens assetgen les contradiccions. Afortunadament, perquè només on hi ha idees clares hi ha contradiccions. Afortunadament, perquè només és quan la teoria no té cap transcendència en la realitat que les contradiccions són abatudes per les idees inqüestionables. Ens assetgen les contradiccions, i combaten entre elles en el camp de la nostra consciència. Afortunadament.

I és ara, quan la nostra decisió influeix en l’avenir polític i social del país, que som àrbitre del combat de contradiccions i hem de triar en quina ens mantenim ferms i quines ens mengem amb patates.

I sabíem que aquest moment arribaria, el de la responsabilitat. Ho sabem de fa temps en la gestió dels municipis: ¿externalitzem el servei, el municipalitzem assumint les males condicions laborals i/o els acomiadaments o, en la inacció, deixem que es perdi? No hi ha fórmules màgiques que resolguin totes les contradiccions. Sempre, o gairebé sempre, te n’acabes havent de menjar alguna amb patates. Això fa mal però és bon senyal: és conseqüència d’una ambició polièdrica, global. Queda la indigestió de segons què t’has hagut d’empassar, esclar. I és dur, però això pertany al sacrifici inherent al compromís. Segur que imaginàvem altres tipus d’heroïcitats, més èpiques, però són aquestes: indigestions per contradiccions empassades.

La qüestió no són les contradiccions, ja que són presents sempre que la teoria posa els peus a terra i comença a avançar. Són les pedres del camí, aquells entrebancs que per molt definit que sigui un plànol no hi estan marcats. Sabrem que són entrebancs només quan ens hi entrebanquem. I a l’inrevés, si no hi ha pedres, senyal que allò no és un camí.

Contradiccions individuals, com a militant però també com a persona: la militància -sigui on sigui- sempre és, en alguna mesura, una manera d’explicar qui som. Contradiccions grupals, les col·lectives, les referides a l’eina comuna amb què es vehicula la militància: la colla, l’equip, el partit. Contradiccions finals, les que fan referència a la finalitat, a l’objectiu final. Aquestes són, segons el meu parer, les que cal salvar, encara que el preu sigui empassar-nos les altres malgrat mil hores d’indigestió. Si salvéssim, per damunt de les altres, les del grup, pecaríem de sectaris; si salvéssim les individuals, d’egoistes.

Crec que és un error investir Artur Mas president de la Generalitat de Catalunya. Ho crec sincerament, lluny de prejudicis envers la persona. Ho crec damunt de cent arguments que han anat sortint i d’algun més que no ha sortit. Ho crec, sobretot, perquè no em sembla la persona adequada per eixamplar la base social de l’independentisme. Els bons propòsits poden ser admirables però la càrrega d’anys de segons quines pràctiques crec que són un fre per a moltes persones que podrien veure en la independència un renaixement social i troben al davant algú que pot recordar allò de sempre. De poc em valen els mèrits que se li atorguen -que no comparteixo- de ser la peça clau, gràcies a la qual el procés avança. Ni que fos així, el càrrec de president crec que ha de ser per a algú que generi noves complicitats, no un premi al més ben parit. Crec sincerament que investir Mas president és un error.

I tanmateix estic disposat a menjar-m’ho amb patates. O sense. Perquè l’alternativa ens resoldria les contradiccions de grup, potser sí, però l’escenari que vindria, al març, seria pitjor, molt pitjor. Pitjor perquè en el millor dels casos -i la menor de les probabilitats- repetiríem les taules. Pitjor perquè no tenim cap garantia de repetir un Parlament que pugui executar la ruptura. Sé perfectament que hi ha qui entén ruptura estrictament com un simple canvi de bandera: canviar-ho tot per no canviar res. Ho sé. I també estic disposat a menjar-m’ho amb patates a canvi de poder detonar una ruptura institucional que obri la caixa dels trons en un estat espanyol -ara, avui- més inestable que mai i que la reacció d’efectes en cadena permeti l’inici de l’esmena a la totalitat del model econòmic i social per als nous Països Catalans. No veig -per molt que miri-, al març, un detonador similar.

CDC deu saber per què fa el que fa -tampoc veig un retorn a les restes de l’autonomisme, a repartir-se els vots amb Duran-: refundació, garanties amb qui tenen establerts compromisos... Ells deuen saber per què s’hi han encabronat. El que sé és que si CDC està disposada a sacrificar la possibilitat de ruptura per una persona; si està disposada a rebentar el procés independentista pel qui, no els hem de fer el joc. Si CDC és prou irresponsable per fotre-ho tot en orris -o Mas o res-, nosaltres no ho hem de ser. Que el seny canviï de bàndol. Volen Mas? Que comenci el compte enrere de la moció de confiança. I el de la ruptura.

L’autor és cantant de Brams i de Mesclat, militant de la CUP de Berga i tinent d’alcalde del seu Ajuntament des del 2011

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT