Publicitat
Publicitat

Escales per als pobres

Gairebé un any després del terratrèmol, a Haití més d'un milió de persones viuen encara en tendes i les tasques de reconstrucció amb prou feines han començat: això és un útil recordatori de les limitacions de la caritat i l'ajut exterior.

Les donacions públiques i privades han salvat vides a Haití, sense cap mena de dubte. Tot i així, cal dir que les ànimes tendres i caritatives solen exagerar l'efecte que tenen els ajuts sobre un país. Els països que han estat capaços de deixar enrere la pobresa se n'han sortit sobretot gràcies al comerç, no a l'ajut: gràcies a donar a la gent una feina i una escala, no pas una almoina i un ascensor.

D'altra banda, els més durs fan mal fet de renunciar als ajuts. Veuen Haití (o l'Àfrica) com un pou sense fons, un infern permanent impermeable al progrés. I això tampoc no s'ajusta a la realitat. Ni una cosa ni l'altra.

Us parlaré d'un poble a l'interior d'Haití, on vaig veure com es feia sentir l'efecte positiu d'un programa d'ajuts que donava a la gent l'oportunitat de valer-se per si mateixa. Hi ha molts programes semblants a tot arreu; aquest en concret l'ha posat en marxa Fonkoze, un banc agrari, que és una de les organitzacions d'ajut més admirades d'Haití. La va fundar un capellà catòlic, el pare Joseph Philipe, que, per portar-lo, va contractar una assessora de gestió nord-americana, Anne Hastings. Hastings va anar a Haití a fer-hi una visita temporal el 1995. Encara hi és.

En un vessant del centre d'Haití, vaig conèixer Jean Odecile, una dona de 35 anys amb cinc fills d'entre 5 i 15 anys. Abans d'entrar en el programa Fonkoze, cap dels seus fills no anava a escola, i no tenia bestiar. La família vivia al dia i sobrevivia amb feines eventuals. Després de 13 dels 18 mesos que dura el programa, Jean somreia amb orgull mostrant la seva vaca acabada d'adquirir, parlava sobre el seu pròsper negoci de fustes i es vantava del fet que tots els seus fills anaven a escola. El seu marit, Lionel, tenia fins i tot l'esperança que un dia potser anirien a la universitat.

El canvi va començar quan el cooperant que porta el seu cas, un haitià jove i seriós anomenat Joseph Pascale, va insistir que la família emprengués tres negocis diferents per tal de tenir una manera segura de guanyar-se la vida. Van considerar diverses possibilitats i van decidir centrar-se a comprar troncs i serrar-los per treure'n fusta. És una feina dura, però també profitosa.

La família va entrar també en el negoci del bestiar, amb una parella de cabres, i a la indústria del pollastre, començant amb cinc pollets. Joseph els va ajudar a construir tancats i els va assessorar sobre com s'havia de tenir cura dels animals. També els va ajudar a plantar quinze mangos perquè poguessin vendre'n els fruits al mercat.

Quan li vaig preguntar a Jean quin gust tenien els ous de les seves gallines, ella em va mirar escandalitzada: "No penso menjar-me aquests ous -va dir-: són per tenir més pollastres". En sentir això, Hastings va somriure: "Comença a acostumar-se a reinvertir i això està molt bé". A canvi de l'ajuda rebuda, els beneficiaris com Jean han de demostrar que són capaços d'estalviar i de reinvertir els diners de manera intel·ligent per fer créixer el negoci. A més han d'enviar els nens a escola i fer planificació familiar.

Per evitar la malnutrició, els beneficiaris tenen l'obligació de fer que els seus fills mengin calent com a mínim dos cops al dia. Els meus fills m'acompanyaven en aquest viatge a Haití i es miraven interessats la llista d'obligacions penjada a la porta de Jean: "Pare -va remarcar el meu fill de setze anys-, jo no sempre menjo calent dos cops al dia".

Tant als EUA com a Haití, moltes vegades la pobresa està lligada a conductes autodestructives que condemnen les famílies a la roda inacabable de la penúria. Els cooperants trenquen aquesta roda assegurant-se que els guanys són per a l'educació, i no pas per a l'alcohol.

Joseph, el cooperant, ens ho feia saber. "Els dic: «Cada dia que sortiu a beure i a fumar, és un altre dia que el vostre fill no pot anar a escola o menjar»".

Certament, les coses no sempre van com la seda. En un altre poble, vaig conèixer una mare soltera de vint anys que per negligència havia deixat morir nadons de cabra, i que va celebrar els seus primers guanys comprant-se un bossa de maquillatge. Amb tot, gràcies a la insistència implacable del cooperant, la jove manté perfectament el fill i les noves oportunitats li aixequen l'ànim.

El que Haití necessita ara com ara és aquesta mena de mitjans de subsistència per a la gent, no només vaixells amb menjar i roba. Costa pensar en un projecte més caritatiu que la decisió de Coca-Cola de desenvolupar la indústria del suc de mango a Haití, que mantindrà 25.000 grangers. El mateix pot dir-se de la iniciativa de les indústries tèxtils sud-coreanes d'obrir fàbriques a Haití.

Estic convençut que tenim l'obligació moral d'acabar amb la pobresa extrema al món; però de vegades la millor manera de complir aquesta obligació no és pas fer-ho en el sentit antiquat de fer donatius, sinó més aviat ajudant gent com en Jean a trobar els mitjans suficients per poder mantenir la seva família.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT