Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Escola i normativa

Dijous passat, convidat per la traductora de l'ARA Lídia Fernàndez, vaig participar en un debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats que es plantejava què s'entén per llengua correcta a l'IEC, a l'escola i als mèdia, i si el grau de divergència entre els tres àmbits és el desitjable o convé reduir-lo.

Del que es va dir vull destacar la insistència dels representants del món docent a subratllar que els punts més difícils de la normativa són l'última cosa que ha de centrar les classes de primària i secundària.

Hi estic molt d'acord. Crec que, d'entrada, la llengua s'ha de presentar com una font de joc i creació; que per aprendre a llegir i escriure cal, sobretot, llegir i escriure; i que a la teoria i a la norma s'hi ha d'arribar partint de l'ús i cenyint-les al màxim als dubtes que l'ús suscita.

Però això no hauria de voler dir que es pot entrar a la universitat, i sortir-ne, ignorant unes normes gramaticals sense les quals és del tot impossible produir una llengua correcta. Si exigim correcció l'hem d'haver ensenyat.

Si un docent creu que hi ha punts de la normativa tan antiintuïtius que val més no tractar-los a classe, no s'hauria de conformar amb això: hauria de reclamar a l'acadèmia que els reformuli perquè es puguin ensenyar fent un esforç raonable.

No entenc que es quedi tranquil condemnant els alumnes a haver de ser sempre corregits, perquè aquesta falta d'autonomia lingüística mina l'autoestima col·lectiva i acaba sent un peatge més per a la nostra cultura.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT