Publicitat
Publicitat

Esquerdant la impunitat del comerç d'armes

L'atzar ha volgut que en el mateix moment que els països del món participaven a Londres en la inauguració dels Jocs Olímpics -la celebració de la pax olímpica-, a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, no es posaven d'acord per adoptar un tractat que regulés el comerç d'armes.

Les llargues sessions de negociació (en les plenàries però també en converses informals) van fer pensar que hi podia haver un text de consens. Un document que quedava lluny de les ambicions de la societat civil i dels estats favorables (la Unió Europea, bona part d'Àfrica i d'Amèrica del Sud i Central, amb esment especial per als més actius: Nova Zelanda, Mèxic i Noruega). Un text que, per exemple, reduïa l'abast de les armes a cobrir pel tractat i deixava en una situació de menor control les municions, un aspecte essencial: de què serveix regular les armes si no regulem les municions que les alimenten? O que no era tan explícit com caldria amb els criteris a tenir en compte (vulneració drets humans, manca de desenvolupament, existència de violència de gènere, etc.) a l'hora de permetre o rebutjar una transferència d'armes. O que dificultava una entrada en vigor ràpida del tractat perquè exigia, abans, 65 ratificacions. Però, malgrat aquestes concessions, els estats refractaris (la Xina, Rússia i els Estats Units -amb un Obama patint perquè la pressió del lobi de les armes li pogués complicar la reelecció-) han acabat avortar el procés. També altres països han posat bastons a les rodes a la marxa de les negociacions: Egipte, l'Iran, Cuba, Veneçuela, Corea del Nord, Algèria, etc.

No cal fer esment del grau de cinisme d'alguns diplomàtics per dir (després de quatre reunions preparatòries i d'una conferència diplomàtica d'un mes, a banda de tota mena de contactes informals durant dos anys i mig) que havia faltat temps per trobar un consens... però sí que cal ser contundents amb la manca de responsabilitat de certs governs i líders polítics. No els podem demanar que siguin virtuosos i que excel·leixen en la seva presa de decisions però sí exigir que donin solucions als problemes. I tenim un problema seriós -el descontrol de les armes- que comporta unes tràgiques conseqüències -la mort de més de 500.000 persones cada any- i, davant d'això, en lloc d'abordar-lo han preferit mantenir la situació actual.

Vam marxar cap a Nova York amb un suport significatiu de la societat catalana: l'adhesió de milers de ciutadanes i ciutadans i el suport de desenes de personalitats de l'àmbit de la cultura i la comunicació. I, més enllà de la Fundació per la Pau, Intermón Oxfam i Amnistia Internacional, les tres ONG promotores de la campanya a Catalunya, moltes altres entitats s'hi van sumar. També s'hi ha implicat l'ICIP fent anàlisi de la marxa de les negociacions. I, finalment, vam comptar amb el suport de diversos ajuntaments, entre els quals el de Barcelona, i del Parlament de Catalunya. Davant de tot aquest suport, cal fer algun retorn: ha estat un fracàs? Ha servit d'alguna cosa?

És inevitable sentir una decepció puntual, però no en absolut pensar que això està perdut. Cap lluita que ha permès avançar en graus de dignitat i justícia a la humanitat s'ha fet de cop, així, fàcilment. Per aconseguir-ho han fet falta molts intents, superar moltes frustracions i doblegar molts interessos.

Fa dues dècades, quan s'iniciaven els primers precedents de la campanya Armes sota control , ens hauria semblat un somni que tots els estats del món acceptessin negociar un tractat. Ara ha passat, i quasi hem estat a punt d'aconseguir-lo. Durant tot aquest temps de campanya molta gent del carrer, però també responsables polítics i periodistes, ha descobert la gran barbaritat que suposa que el comerç d'armes estigui fora de control, mentre que molts altres productes innocus estan fortament regulats. Aquest guany en presa de consciència col·lectiva és un actiu que no perdrem, que cada cop anirà a més. I farà que els estats se sentin cada cop més avergonyits de no fer-hi res i més pressionats a fer-hi alguna cosa.

El millor indicador que hi ha per adonar-nos de la tendència imparable a posar ordre en el descontrol de les armes és veure el lobi de les armes empipat per una iniciativa civil i diplomàtica. O veure els esforços titànics d'alguns diplomàtics per intentar que no s'aprovés res. Vaja, patint per la sensació que se'ls acaba el temps d'impunitat. Diguem-ho clar: estan a la defensiva. I el pas del temps, si no defallim i treballem bé, farà la resta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT