Europa

Entretinguts amb les nostres joguines, i, en primer lloc, l’eterna desavinença amb Espanya, que tanta vida dóna, podem perdre el sentit del context. I el context és Europa, que no passa pel millor moment. Quan, al començament del gran flux de refugiats sirians, va semblar que Angela Merkel assumia un lideratge valent i intentava convertir el problema en oportunitat, ja es va dir que aquesta qüestió posaria a prova Europa. Els violents disturbis en diverses ciutats alemanyes, on Merkel està perdent autoritat i una part dels seus ja s’atreveix a desafiar-la; les bàrbares reaccions d’alguns antics països de l’Est que desconeixen el llenguatge dels drets i les llibertats (i que han obligat a obrir expedient a Polònia per violació de l’estat de dret); el tancament de fronteres en països nòrdics de llarga tradició d’asil; la por dels governants a aparèixer com a febles davant de l’opinió publica, i la proliferació arreu de grups i partits xenòfobs, dibuixen un panorama desolador.

La crisi dels refugiats ha caigut sobre una Europa afeblida, com demostra la situació d’Alemanya i França. De la crisi de Volkswagen als fets de Cap d’Any a Colònia, s’ha vist que tenien raó els que deien que el model alemany estava molt debilitat i que les condicions de vida estaven a uns nivells que trenta anys enrere eren inacceptables. França, amb fractures socials molt profundes i amb un desplaçament alarmant del vot obrer cap a l’extrema dreta, assisteix a un intent desesperat del seu govern per recuperar legitimitat amb el discurs de la guerra, de la seguretat i de la por.

En realitat, patim les conseqüències d’un doble canvi de paradigma: la difícil reubicació d’Europa en el món global i l’ensorrament del model de governança que Alain Brossat anomena capitalisme domesticat, i que també en podríem dir el pacte democràtic de sublimació del conflicte social. De mica en mica la ciutadania ha anat quedant a la intempèrie i els mecanismes clàssics d’integració de classe han sigut substituïts per formes de rebuig de l’altre. I l’arrogància de Brussel·les no hi ajuda gens. Quan Jean-Claude Juncker diu que vol “que Espanya estigui a l’altura” i formi ja un govern estable s’expressa, una vegada més, la insuportable insolència colonial de la casta comunitària.