Euskadi, la calma i les ombres
1. ALLIBERATS. Per què quan Catalunya s’escalfa el País Basc es refreda? Com s’explica que quan Catalunya ha engegat el procés sobiranista, Euskadi no s’hi hagi posat a roda, més aviat al contrari, hagi mostrat certa distància i escepticisme? Diumenge, llegint l’ARA, em retornaven aquestes preguntes recurrents. Segurament, no tenen una sola resposta, perquè són molts els factors en joc.
Tanmateix, la raó principal de l’esperit de calma en què viu el País Basc té una explicació més psicològica que altra cosa. De cop, tothom s’ha sentit alliberat: no només els que tenien por, sinó també els que la causaven; no només els més directament implicats, sinó els diversos entorns que a manera de cercles concèntrics s’articulaven al voltant dels diferents sectors en litigi. No només és la tranquil·litat de sortir el carrer i saber que no et mataran, també, a l’altre cantó, s’experimenta que és molt més còmode viure sense la pressió de les pistoles i amb menys risc que a les sis del matí truquin a la porta i no sigui el que porta la llet. Per això ha desaparegut la pressa per agafar les banderes que la violència va contaminar irremeiablement. Temps de calma, de mica en mica uns i altres es van deixant de mirar de reüll. És una mena de dol no explicitat, però discretament compartit, que comporta el risc de l’ocultació, que deixa ombres que tard o d’hora s’hauran de dissipar, però que ha fet possible certa pau. Seria injust fer com si no hagués passat res. I queda pendent un exercici civil de memòria i de reconeixement que només s’està fent amb comptagotes. El mal provocat ha sigut molt gran. Però probablement el temps de distensió que ara s’està vivint és indispensable per poder plantejar les coses millor. La violència pesa com una llosa sobre l’independentisme basc.
2. PRUDÈNCIA. El 20 d’octubre del 2011 ETA va anunciar el cessament definitiu de les accions armades. Quatre anys i quatre mesos després, Arnaldo Otegi surt de la presó (on ha passat sis anys i mig). És indubtable que Otegi va jugar un paper important en la fi de la violència. I sona a anomalia, en el desenllaç d’aquesta història, un empresonament tan llarg. Des que es va acabar la violència, l’esquerra abertzale s’ha anat ajustant al marc institucional. El procés d’emancipació de l’esquerra abertzale respecte d’ETA li va donar expansió electoral, tant en termes de poder municipal com en presència als Parlaments basc i espanyol. Però passada l’eufòria tot es va anar reequilibrant. I la consolidació del PNB i la irrupció de Podem estan modificant sensiblement els equilibris de forces. Apareix el que no hi havia en el País Basc: zones tèbies en l’eix identitari. I això dóna vida als altres eixos de diferenciació ideològica.
Arnaldo Otegi ha sortit al carrer al crit d’independència i apareix com l’esperança d’un sector de l’esquerra abertzale, disposat ja a competir a les eleccions basques de finals d’any. Amb bon criteri, els jutges han autoritzat, en nom de les llibertats polítiques bàsiques, els homenatges a Otegi que el govern espanyol pretenia impedir. No hi ha dia que Rajoy i Fernández Díaz no facin una pessigada a la llibertat d’expressió. Si l’esquerra abertzale busca en Otegi la figura de l’heroi probablement li sortirà malament. El temps del discurs de confrontació tràgica ha quedat enrere, i tot el que pugui recordar-lo provocarà rebuig. Otegi ha de ser molt prudent a l’hora d’exhibir-se. Si pretén despertar en els ciutadans records, imatges i mites del passat s’equivocarà. Aquesta iconografia ja només pot enlluernar els més creients. I no sembla que sigui temps de fe al País Basc, on hi ha un sistema de finançament molt privilegiat per defensar (Europa hi té la proa posada) i un estat del benestar de màxima qualitat. I això també compta.
