Évole i Otegi, segon ‘round’

Una vegada més, el Salvados ens va proporcionar una entrevista intensa, d’aquelles que converteixen la nit de diumenge en alguna cosa més important que l’impàs per començar la setmana. El duel de Jordi Évole amb Arnaldo Otegi valia la pena perquè era una conversa entre dues persones intel·ligents. A cada espectador a nivell individual li podien grinyolar o ressonar amb més força aspectes puntuals que tenien a veure amb un enfocament ideològic de les preguntes o de les respostes. Però a nivell periodístic era difícil trobar-hi esquerdes. Poder escoltar durant tanta estona un Otegi parlant tan lliurement és poc habitual, i més en una televisió espanyola. I sobretot amb un entrevistador que escolta, que deixa parlar i que rebatrà quan convingui, però que no escapçarà el relat. Amb Ana Pastor, per exemple, això no hauria sigut possible. Per tant, es tracta d’un moment televisiu important. En la conversa que van mantenir al costat d’un magnífic finestral el llenguatge no verbal també hi tenia el seu paper. Otegi estava sovint abocat endavant, destil·lant les ganes de parlar que tenia. Hi va haver tres instants d’una potència emocional remarcable. Un, el millor del programa, quan la filla de Fernando Buesa explica l’anècdota de l’encenedor que Otegi li va regalar al seu pare poc abans de ser assassinat per després preguntar-li al líder de l’esquerra abertzale què se li va remoure interiorment el dia que va saber que l’havien matat. El moment Hipercor amb Otegi justificant que no hi havia intenció de matar també ens va deixar perplexos. Igual que quan el polític va admetre que en la tensa espera de la mort de Miguel Ángel Blanco ell era a la platja.

El programa va ser honest incloent l’instant en què Otegi va lamentar que li haguessin escapçat una antiga declaració seva en què matisava la seva valoració per la mort de López de Lacalle. Potser Évole, en algunes entrevistes difícils, se sent no només amb la voluntat de burxar (que és imprescindible) sinó amb l’excessiva necessitat d’exhibir a l’espectador que ell es desmarca del personatge. A Évole li agrada el risc d’abocar-se a situacions periodístiques complexes o impopulars perquè confia en l’enorme valor del contingut, però a la vegada l’amoïna explicitar a l’audiència que ell rebutja certes afirmacions de l’interlocutor.

L’exercici interessant des del punt de vista de la crítica televisiva era contrastar l’entrevista que Évole va fer a Otegi el 2009 amb la d’aquest diumenge. Res a veure. En aquella, de pocs minuts, un Évole més superficial no va parar d’insistir-li perquè condemnés la violència d’ETA fos com fos. En aquesta va voler comprendre els matisos i les arestes del personatge. Estudiar l’evolució i mirar d’entendre-la és sempre apassionant per a qui observa. I, en aquest sentit, el Salvados ho permetia en el cas de tots dos interlocutors.