Publicitat
Publicitat

Fantasies a la carta

REACCIONAR. El que li ha passat a ERC amb en Santi Vidal és un problema de creixement. El partit de Junqueras té milers de regidors i domina llocs clau de l’administració catalana. I quan un partit fa olor de poder acostuma a atreure els oportunistes i els corruptes. Ep: Vidal no és cap d’aquestes coses. És un exjutge de carrera progressista, que a més ha estat represaliat per les seves idees. Molt pocs poden dir el mateix. Però, ai las, Vidal és també un personatge llenguallarg, que exhibia la seva indiscreció (o la seva inventiva) cada cop que participava en un acte públic, sense que ERC ho impedís, tot i que el partit portava molt temps en alerta; sobretot des que l’exjutge va insinuar el 2015 que seria conseller de Justícia en cas de victòria de JxSí. Els republicans sabien que Vidal, passat el disgust, anava dient que feia llistes de jutges i que estava estructurant la justícia de la futura república, sense que ningú no l’hi hagués encomanat. No es podia contenir: volia “esperonar el públic” i exhibir el seu (presumpte) coneixement dels secrets d’estat. ERC no va actuar. Ho ha fet ara, massa tard. La pròxima vegada serà diferent.

RECULL. Aquesta setmana, la setmana Vidal a Espanya, han passat totes aquestes coses: Enric Millo ha tret profit de la mort d’una nena a Blanes per desacreditar el govern Puigdemont; hem sabut que el CNI pagava els claus que Joan CarlesI feia amb Bárbara Rey (i el seu silenci); Sol Daurella ha hagut de plegar del consell consultiu de Diplocat per por a les amenaces; el ministeri d’Exteriors ha orquestrat un boicot a la Generalitat a Brussel·les; Gómez de la Serna ha estat readmès al ministeri de l’Interior tot i estar imputat en el cas Bárcenas; Rajoy ha fet el ridícul davant d’un micro, parlant precisament de Bárcenas. Cap d’aquests sucosos afers ha aparegut en cap portada, ni a Barcelona ni a Madrid. Santi Vidal ha rebut molta més atenció pels seus excessos verbals que no pas quan el van expulsar de la judicatura per la seves idees. Tot plegat demostra l’abisme que existeix entre la premsa i una part important de l’opinió pública catalana. Un cop més, queda comprovat: l’independentisme només té gent.

PRESSUPOSTOS. En té molta, de gent. Que consti, jo voldria que el sobiranisme tingués al seu costat els mitjans, la banca, els lobis, i uns quants governs estrangers. Però en temps d’empoderament popular, que el Procés es fonamenti en la força del sufragi té el seu encant. Ja imagino que és un mal de panxa per a certa progressia, que continua avisant que tot és un invent burgès per carregar-se l’estat del benestar. Però les coses són com són. Qui vulgui defensar la unitat d’Espanya millor que comenci a dir-ho amb totes les lletres, com ho fan el PP i C’s, perquè els subterfugis ja no colen.

PDECat, ERC i la CUP han aconseguit tirar endavant uns pressupostos que són fills de la generositat d’uns i altres, i de la convicció d’uns i altres. Me n’alegro molt: en els últims dies, els malastrucs havien aconseguit espantar-me. M’han fet arribar que la CUP no volia l’acord per influència del CNI; que el PDECat no el volia perquè en el fons són uns venuts; que Junqueras no el volia perquè li convenen unes eleccions i li fa por que l’imputin. Per sort, un ja té una edat i ja sap que no només en Santi Vidal explica la realitat com més li convé.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT