Gasch de dia, Gasch de nit
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]
És paradoxal que Sebastià Gasch, l’home que amb la ploma s’ho menjava tot, fustigava i anatematitzava els acadèmics amb els dicteris més ofensius, tractat personalment fos un tros de pa, un àngel. Era un senyor de la Barcelona més pura i més tranquil·la. Personatge típic de l’esquerra de la Rambla. De solter (es va casar ja molt gran) visqué sempre pels entorns de les places de Sant Jaume i del Pi. [...] Es feia afaitar diàriament en una barberia de luxe de la rambla de Santa Mònica que, malgrat les mundanes, servava encara un to burgès. I per llegir les revistes d’art franceses o per escriure als amics Dalí i Miró, es refugiava al Suís, que era un cafè de borsistes i un restaurant de gourmets. ¿Com un home de virtuts tan tradicionals, tan ordenat, de vestimenta àdhuc elegant, com és que un home de semblants condicions acompanyades de costums impecables, la posterioritat l’ha identificat amb la subversió artística i, per escreix, amb el barri xinès i el Paral·lel? Tan sedentari, aleshores, que hom feia córrer que mai no havia ultrapassat la plaça de Catalunya. No havia anat més enllà de l’antic Hotel Colón, que, amb la Sala Dalmau de la Portaferrissa, foren, com se sap, el bressol de l’avantguardisme català. Paradoxa..., si no hagués existit un altre Gasch, diríem de nit. Perquè, a aquell senyoret voluminós i ben vestit és lícit atribuïble una doble vida. Amb els amics més íntims, després de sopar, travessava la Rambla per fer cap als barris dissoluts del carrer Nou i de l’Arc del Teatre. En un bordell d’aquesta darrera via, ca la Sevillana, hi tenien constituïda una penya de la qual formaven part el pianista i el violinista -dos nàufrags de l’art- que amb llur música, pel que es veu, estimulaven els aparellaments. Existí, així mateix, el Gasch que al bar de cal Manco descobrí una noieta flamenca que, amb el temps i ballant, conquistaria el món. Hi hagué el Gasch del Moulin Rouge (ara en diuen El Molino), dels altres cafè-concerts del Paral·lel, dels bigarrats bars del carrer del Cid, on, literalment fins al moll de l’os, rastrejava i evocava la visió que n’havien donat un Carco, un Kessel, un Mac Orlan, un Morand, un Montherlant... Crec que Gasch fou especialment sensible a la poesia que aquests grans escriptors descobriren en aquests indrets de Barcelona, [...]
