Publicitat
Publicitat

Gran test populista

Els processos electorals s'emmarquen per força en paisatges canviants, en escenaris on l'atrezzo apareix i desapareix d'una manera més aviat imprevisible. Hi ha eleccions presidides de vegades per l'esperança d'un canvi i d'altres per la d'una monòtona repetició, comicis tètrics amb morts damunt la taula i d'altres que tenen un to festiu i engrescat, urnes condicionades per una decisió recent i conjuntural i urnes marcades per greuges antiquíssims que de cop i volta revifen. La varietat és impressionant, i gràcies a això ens podem permetre el luxe de la incertesa, desconegut pels súbdits d'una dictadura. Òbviament, el paisatge de fons d'aquests comicis és una crisi econòmica de dimensions desconegudes en el món posterior a la Segona Guerra Mundial.

Per acabar d'arrodonir la cosa, el govern grec va prendre fa uns dies una decisió irresponsable i profundament insolidària, en la mesura que comprometia negativament la resta de la Unió Europea i la situava arran del precipici. Al cap d'unes hores se'n va desdir, com aquell qui primer demana un cafè i després, repensant-s'ho, li diu al cambrer que vol un tallat. Es tracta d'una frivolitat que fa por. En tot cas, és justament en aquest escenari on es durà a terme el gran test sobre el futur del populisme, tant a l'estat espanyol com al conjunt d'Europa. Observin bé els termòmetres polítics, perquè indicaran la presència o l'absència de precipitacions a mitjà i fins i tot a llarg termini.

El populisme no és una ideologia, sinó una actitud cap a la política basada en una paradoxal però electoralment efectiva negació de la política. El populisme és una gestualitat, un estat d'ànim turbulent, una agitació, una barreja explosiva d'emocionalitat i de buidor conceptual, d'excitació i malenconia. Tot plegat sol desembocar en un gran exercici d'adulació de les masses acompanyat de promeses maximalistes, de recompenses immediates, de solucions instantànies, de paradisos terrenals. En aquestes circumstàncies objectivament complicades, la temptació de l'antipolítica, de la cridòria demagògica, de l'odi al matís i repugnància pels plantejaments complexos, pot aflorar amb una gran facilitat. Ara veurem fins a quin punt això és així. Aquestes eleccions permetran una auscultació en profunditat. No em refereixo a la previsible vehemència dels nous partidets oportunistes que han sorgit amb la crisi, sinó més aviat als possibles afegits gestuals de les formacions que ja disposen de representació parlamentària: als seus accents, als seus subratllats. Observin bé quines són les seves variacions respecte de comicis anteriors. La clau és aquí.

En segon lloc, hi ha un altre àmbit molt més inconcret que també convé auscultar: el del llenguatge del carrer, que no és exactament el que segreguen els mitjans de comunicació. Hi ha elements que conviden a la reflexió: certs mecanismes mentals d'exculpació i d'inculpació que semblaven superats, ara tornen. Per exemple, es torna a parlar "dels rics" i "dels pobres", cosa ben normal, però en un to més propi de finals del segle XIX que no de començaments del segle XXI. Aquesta és l'anomalia preocupant. Es qüestiona el sou dels diputats i simultàniament s'admiren les morterades que reben alguns esportistes o actors. De fet, sembla que el rerefons profund del malestar és la por de deixar de consumir compulsivament, com fins fa quatre dies (aleshores el sistema no es veia pas tan malament). Tot plegat desemboca en un fangar argumentatiu en què ningú no se sent responsable dels actes que havia pres lliurement i conscientment i els encoloma al primer que passa. La culpa de tot és "del sistema", "del capitalisme", "de la societat" i d'altres subjectes acomodatíciament difusos. Habituals en l'argumentari d'un adolescent, aquestes raons borroses es transformen en pur populisme quan són esgrimides per persones adultes. Resulta explicable que una formació política les vulgui acabar assumint i rendibilitzant. Quan aquesta actitud prospera, les societats s'endinsen en un camí sense retorn que les fa infantils, volubles i fàcilment manipulables.

L'episodi ruboritzador que va protagonitzar fa uns dies el govern grec mostra fins a quin punt resulta incompatible acatar la voluntat ciutadana expressada amb claredat a les urnes i alhora mostrar-se acrític amb peticions canviants i contradictòries de veus amplificades artificialment. El gran test populista que s'acosta ens permetrà determinar amb una certa precisió si continua sent l'hora de la política o ha arribat el moment fatídic de la demagògia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT