Hänsel i Gretel i el nou govern / ‘Non, je ne regrette rien’
Hänsel i Gretel i el nou govern
Ja tenim govern. D’entrada, expectació per una alineació de nous consellers que no ha triat en Puigdemont. En la composició del que ha de ser el seu equip, el president tan sols hi ha pogut pentinar algun serrell, i ho dic sense segones. Quan ha arribat a Palau, gairebé tot estava dat i beneït, amb noms i cognoms. M’agradaria pensar que l’amiguisme i els interessos han quedat fora d’aquest executiu, però no me’n surto. Com a mínim, ja ningú no té la immodèstia de dir que aquest és “el govern dels millors”. Això sí, cent dies de marge i confiança que se’n sortiran, encara que Toni Comín, posem per cas, haurà de fer un màster accelerat per no carregar-se un sector, el de la sanitat, que desconeix profundament. Santi Vila és un altre exemple de capacitat descordada. Ha passat d’expert en catenàries i carreteres a saber, de cop i volta, un pou de Llull o del Quartet Gerhard. Al nou govern els desitjo sort, els demano valentia i els exigeixo una cosa: que governin.
El mateix dia que estrenem executiu sorgeix a Barcelona Hänsel i Gretel, la revista cultural i digital d’una ciutat amb molt potencial on l’art, el pensament i la reflexió són a la cua de les prioritats. Hänsel i Gretel s’estrena enmig d’un estol de bones i variades publicacions culturals a internet. Fa temps, per citar un cas, que estic enganxat al Catorze. M’agrada perquè està al dia, no pontifica i no cal garbellar gaire per trobar-hi, sempre, alguna cosa interessant. També navego pel Núvol, o per Paperdevidre, o m’entretinc a Nosaltresllegim.cat o Lletra.cat, l’espai virtual de la nostra literatura. En aquest moment que una madrastra ens vol fer empassar una menja que no ens ve de gust i que la bruixa de la berruga ens vol tancar en una gàbia, benvinguts Hänsel i Gretel per construir, de mica en mica, la nostra casa de xocolata.
‘Non, je ne regrette rien’
Superada l’allau d’anuncis de perfums, l’any nou publicitari ens mena a píndoles d’omega-3 o remeis diversos per al reflux intestinal. En un tres i no res hem passat del glamur als pets. I, de sobte, enmig d’un bloc d’anuncis qualsevol, n’apareix en pantalla un d’original, ben retratat i digne d’alguns Lleons d’Or. És el de Bankia.
Són cinc historietes curtes, que s’entenen de seguida, de gent que s’ha de fer perdonar. El tòpic del marit que oblida l’aniversari de la dona, el nét que fa un mes que no visita l’àvia, la dona -tòpic desafortunat- que frega el cotxe, el pare que no va a la funció de la filla a l’escola... El nexe d’unió d’aquestes imatges és la música. El creatiu, brillant, ha triat Non, je ne regrette rien, la cèlebre cançó d’Édith Piaf. Tot va prou bé fins que arriba l’eslògan, “A la vida ja pagues massa comissions”, i, aleshores, apareix la marca. Bankia ens diu que no es penedeix de res. Del que alguns diran que és humor els altres en diem barra. Bankia va haver de ser nacionalitzada i rescatada per una morterada que és més que el pressupost de la Generalitat, va tenir una sortida a borsa enganyosa, es van encolomar preferents a tort i a dret, van falsejar els comptes anuals, les estafes estaven a l’ordre del dia, les apropiacions indegudes eren el seu pa nostre, directius i consellers tiraven de veta de les targetes black, i Rodrigo Rato té tantes causes obertes que li falten dies a l’agenda per anar a tots els judicis.
El rescat de Bankia ens costarà, a tots, uns 22.500 milions d’euros. Podem fer campana de la festa escolar o no visitar la iaia a la residència, però la magnitud del que ens hem de fer perdonar no és equiparable amb el forat més gran de la història d’Espanya. I, a sobre, algun d’aquests milions haurà servit per pagar la creativitat i la difusió d’aquesta tongada d’espots cínics, ofensius.
