Publicitat
Publicitat

Indignar-se és suficient

La mirada externa. Joan Lluís Bozzo em deia no fa gaire -a l'estrena de la divertida Yes we Spain , de Carlos Latre, que ell ha dirigit- que moltes produccions de Broadway contracten un especialista que es dedica a tallar les obres abans que s'estrenin. Es veu que el director i el seu equip estan massa capficats en l'obra per jutjar què hi sobra i què no rutlla, i que una mirada externa pot fer aquesta feina quirúrgica amb més rapidesa i eficàcia. Doncs bé: crec que els milers de ciutadans que acampen a les principals ciutats espanyoles estan complint aquesta missió. Estan dient als polítics, des de fora, el que necessiten sentir d'una vegada. Els estan mostrant un bosc que els arbres electorals no els deixen veure.

Llista de greuges. El moviment sorgit de les xarxes socials ha demostrat la seva eficàcia com a eina de denúncia. Ha dit alt i fort, des del bell mig de l'escena pública, veritats com temples: que la partitocràcia corromp el sistema. Que el sistema és massa tolerant amb la corrupció. Que els ciutadans no en tenim prou amb el paper de simples espectadors. Que les campanyes electorals ja no són un circ, sinó més aviat una farsa patètica. Que els lobis i les grans corporacions tenen un poder excessiu i incontrolat. Tot plegat ho diuen ciutadans lliures, sense violència ni instrumentalitzacions barroeres. Gent amb ganes de demostrar la seva implicació, el seu sentit comunitari. El seu és un toc d'alerta que genera debat, posa en evidència la buidor dels eslògans electorals i reclama més exigència en la gestió pública.

alternatives. Alguns agosarats han comparat aquesta moguda amb la revolta egípcia, la qual cosa és un excés. Sobretot perquè a la plaça Tahrir la gent demanava un canvi de règim i de lideratge, i a Madrid i Barcelona no és el cas. La comparació amb el Maig del 68 és més afortunada, perquè allò també va ser una exhibició d'inconformisme, més que no pas el germen d'una alternativa política. M'alegro que sigui així, perquè continuo pensant que la democràcia parlamentària no té recanvi possible, i que els partits polítics, tot i merèixer totes les crítiques que reben, no es poden veure substituïts per assemblees de carrer de representativitat incomprovable, on el portaveu és el primer que agafa el micròfon, on s'aplaudeixen les consignes més atrevides o els tuits més enginyosos, on es funciona a base de flamarades i no del caliu que permet que les propostes siguin enraonades i aplicables.

No es pot deixar de banda que hi ha milers de persones militant als partits, els sindicats, les organitzacions sectorials i empresarials, les ONG, les associacions de mares i pares, les agrupacions veïnals i molts altres col·lectius que intenten fer petites revolucions en els seus respectius àmbits. Seria un error menystenir-los només perquè no són presents al Twitter. També seria un error demonitzar la classe política en conjunt. Els partits són una part del problema però han de prendre part en la solució, amb esperit crític i voluntat de regeneració.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT