Publicitat
Publicitat

Josep M. Vallès: "Un partit ha de ser una agència de selecció de personal qualificat"

ConstantBarceloní de 72 anys, és advocat, politòleg i titulat per Esade, catedràtic de polítiques a la UAB i president de l'Institut d'Avaluació Política (Ivàlua). I s'hi afegeix la creació de Ciutadans pel Canvi, tot un precedent.

Té un aire britànic que el fa molt distingit, però la influència francesa resulta evident. El discurs és acurat, de fons i forma, permeable i autocrític. No casa amb el món polític actual. Tot i així, amb nou autors més ha publicat Política para apolíticos. Contra la dimisión de los ciudadanos (Ariel), un argumentari contra els tòpics que desacrediten la política.

La crisi devalua o revalora la política?

Una lectura fàcil trasllada una gran culpa als polítics, però cal anar més al fons. Quan les estructures econòmiques entren en crisi una maniobra de diversió que tenen és desplaçar la culpa cap als polítics. I n'hi ha que dominen l'escenari econòmic.

¿No va ser un error polític, però, abraçar a ulls clucs la globalització?

Sí, és veritat, se'n van veure molt els beneficis. Però n'hi va haver que van alertar dels inconvenients; no tenien ressonància i eren vistos com a excèntrics, quan probablement són els de més intuïció. Fa 40 anys va passar amb la sostenibilitat, el medi ambient i els límits al creixement, i avui això ja està força assumit. La política sempre va a remolc, per això estem com estem.

¿Hi ha arguments per defensar l'estructura dels partits? Jeràrquics, tancats...

Els partits funcionen bé si són una agència de selecció de personal polític qualificat. Seria la justificació. Parlem d'un servei civil temporal per tornar al món privat. La generació de la Transició, per raons òbvies, havia compatibilitzat una professió amb la política clandestina. Això els donava un plus, un pondus [potencial, en llatí] superior. Amb els anys ens hem trobat que La Masia de la política són les joventuts i la jerarquia interna, on compta més la fidelitat que no pas la creativitat.

Sense tant frontisme entre partits i dins mateix, el descrèdit seria més baix?

Aquí hi ha una paradoxa. Molt debat intern fet públic fa pensar en una olla de grills i poca responsabilitat. I una jerarquia monolítica, en un model soviètic i sense llibertat d'expressió. Cal trobar equilibris. Però cal dir que el blanc i negre ve del filtre dels mitjans de comunicació. Sóc un persistent crític del paper tan important dels mitjans en la política. Li reclamen estridència i no matís, exabrupte i no concessió. És un rapte, consentit però rapte.

Vostè, com a conseller, no era gens amant dels passadissos del Parlament.

Gens. Si havia de dir alguna cosa ho feia a tots i per igual, i els passadissos són lloc de filtracions i confidències. Vaig avisar que jo no esmorzaria, dinaria ni soparia amb cap professional dels mitjans. I això que hi tenia amics d'anys. Amb el temps, algú m'ha admès que no estava malament.

Em permetrà la comparació. Li va obrir el camí a Guardiola.

Ah, no hi havia pensat. Davant del meu fill pujarà el meu prestigi [riu].

¿Ciutadans pel Canvi ha ajudat els actuals moviments parapartidistes?

Hi havia una intuïció clara d'en [Pasqual] Maragall que l'esquema tradicional de partit estava superat, i que calia una altra mena de moviment ciutadà, més lleuger. Una sèrie de no polítics ens hi vam apuntar. Crec que no va funcionar, i el problema segueix existint. Ni el vam resoldre ni vam obrir la porta a una solució.

Però un pòsit el van deixar. En l'esfera de l'independentisme han sorgit moviments semblants.

Sí. És que la demanda hi és. La mobilització per la via dels partits està esgotada, i hi ha ciutadans que volen dir-hi la seva. La dificultat més gran de Ciutadans va ser compatibilitzar la via ciutadana i la institucional, vam posar un peu a cada banda...

I es van eixarrancar...

És això. Va ser engrescador i bonic, tothom hi deia la seva, no hi havia els silencis dels partits, pendent tothom que parli qui ha de parlar. Era gratificant. La institucionalització té l'avantatge del finançament, cosa que avui en política no és negligible. Si Ciutadans va subsistir amb autonomia és pels recursos de la participació parlamentària. Però és un esquer, perquè les donacions no s'han resolt. A Ciutadans vam fer-ne un reglament, i no en va arribar cap.

Hi ha algú que sigui apolític?

Una persona marginal o marginada potser sí. Però en un perfil més general molta gent se'n declara però es queixa de la pensió, o del CAP o de l'escola. No són apolítics. Una altra cosa és com canalitzen la queixa. I és la política qui ha de regular els conflictes que produeixen les desigualtats, siguin econòmiques, identitàries, territorials, de gènere... L'equilibri perfecte no existeix, però sense regulació hi ha llei de la selva, i llavors sí que s'ha acabat tot.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT