Publicitat
Publicitat

Josep Vicente

Escric aquest paper a Sant Feliu de Guíxols, a pocs metres d'on vivia Josep Vicente, aquest personatge entranyable mort fa uns dies, després d'una vida llarga i plena. Tenia vuitanta-vuit anys. Va ser alcalde socialista de Sant Feliu durant molts anys, i es va preocupar de dignificar el lloc on vivien els més desvalguts, el barri de Vilartagues, però també de culturitzar tota la població, perquè creia fermament en la cultura com a vehicle de superació personal i de consolidació d'aquesta superació dins el teixit social. Durant el seu mandat es va construir el teatre-auditori, obra de Joan Tarrús, Jordi Bosch i Santiago Vives.

Josep Vicente mirava el futur, però, amant de la cultura seriosa, sabia que un futur sa només arrela en un passat conservat i estudiat amb amor. Així va salvar de l'enderroc el Casino dels Nois, dit també La Constància, que em sembla una virtut que el defineix esplèndidament. Ja gran i jubilat hi anava cada matí, a llegir els diaris i a fer-la petar amb qui volgués passar una estona amb ell. De Sant Feliu ho sabia tot. Escrivia molt bé, amb la humilitat i la bonhomia de qui s'ha fet a si mateix. Acostumava a publicar articles al Punt i a la revista ganxona Àncora .

Fa uns mesos, va recollir alguns d'aquests textos en un volum publicat per la Diputació de Girona. Vaig anar a la presentació del llibre a la Biblioteca de Sant Feliu. Hi havia molta gent i vaig notar que Josep Vicente era un home envejablement estimat pels seus conciutadans de totes les edats. Em va sorprendre que hi hagués tants joves. De fet, em va semblar ser en una mena d'acomiadament.

No recordo quan el vaig conèixer, segurament acompanyant Joan Tarrús, quan aquest era arquitecte municipal de Sant Feliu. Però el vaig tractar poc. Recordo que quan vaig publicar Fórmules magistrals em va escriure una carta en què em felicitava pel llibre i em deia que el feia servir per les seves classes de català. Me'n vaig sentir molt satisfet. Era un home generós i obert a tot. Feia classes de català i d'anglès a qui volgués acréixer els seus coneixements, perquè creia que només amb gent culta i esforçada es podia teixir una societat civil i política amb conseqüències positives de progrés i convivència.

Des que l'atzar em va portar a passar a Sant Feliu estius i vacances, me'l trobava sovint. Ja he dit que vivíem al mateix carrer. Ens paràvem i enraonàvem una estoneta. Ell anava o venia del Casino. Jo anava o venia del mercat. O de la platja. M'explicava el que estava llegint. Una de les últimes vegades que ens vam trobar recordo que em va dir que llegia Kerouac. En anglès, evidentment. I que li agradava molt. Una altra vegada vam parlar de Gaziel, que havia viscut al carrer on ara vivíem tots dos. Enraonàvem poca estona, perquè ell era gran i la situació era incòmoda, allà, a peu dret, i jo anava massa maleïdament atrafegat. I sempre dèiem que havíem de fer una gran xerrada, una llarga xerrada que ja, malauradament, no tindrà mai lloc...

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT