L’Estat Islàmic com a refugi
ATEMPTATS. En el món del terrorisme global, “Estat Islàmic” s’ha convertit en la marca més potent. Almenys vuitanta persones van morir i 230 més van quedar ferides, dissabte, per dues explosions simultànies contra una manifestació de la minoria hazara, ètnia xiïta de l’Afganistan, en un atemptat reivindicat per l’Estat Islàmic. Només durant el mes del Ramadà, l’EI s’ha apuntat accions en 17 països diferents -entre els quals Bangla Desh, Egipte, Líbia, el Níger, Nigèria, el Pakistan, Somàlia, el Iemen o Turquia, a més dels Estats Units i França-. En menys d’una setmana, més de 330 persones van morir en atemptats en cinc països musulmans. Mentre alguns experts es dedicaven a analitzar les conseqüències de la pèrdua territorial del califat d’Abu Bakr al-Baghadadi, atacat en les seves posicions a Síria i l’Iraq, es multiplicava l’expansió del poder desestabilitzador en nom d’un Estat Islàmic convertit en coartada ideològica, suport logístic o excusa per atemptar.
MOVIMENT. L’Estat Islàmic hauria quedat “superat per l’èxit del seu propi màrqueting”, diu el sociòleg francès Raphaël Liogier. Hi ha una “desprofessionalització inquietant del terrorisme”, en què el Kalàixnikov pot ser substituït per una arma blanca o un camió. El que compta és que l’etiqueta EI multiplicarà, fins i tot globalitzarà, la seva visibilitat. Per això l’investigador del Cidob Moussa Bourekba insisteix en la importància de diferenciar entre l’Estat Islàmic, organització armada que conquereix territori, i l’etiqueta Estat Islàmic com a moviment que ven poder d’atracció i ofereix una mena de legitimitat.
De cop, l’EI s’ha convertit en un refugi al servei de moltes causes. Dels “herois antisocials que branden l’ Al·lahu-àkbar com a crit de guerra” -com els anomena Liogier- o de “rebels que busquen una causa” -segons un altre estudiós del fenomen, William McCants, de la Brookings Institution-, “criminals irreligiosos i inadaptats socials que no tenen llaços amb l’Estat Islàmic, però assassinen en nom seu”.
Els autors dels atacs a Orlando o Niça tenien en comú episodis de depressió, violència domèstica i problemes d’identitat. Però apareix la marca EI i el “reflex polític i mediàtic és minimitzar les raons, els factors i els motius reals dels atacs”, escrivia la setmana passada Bourekba. Com si una reivindicació, de vegades oportunista, ajudés a explicar-ho tot.
COARTADES. La idea del terrorisme jihadista es converteix, doncs, en la coartada no només d’aquells que buscaven una causa, sinó també dels governs o les societats que s’han sentit atacats. Davant la incertesa i la sensació de vulnerabilitat, l’etiqueta EI els dóna una idea molt més definida d’enemic. Pensar que la resposta contra aquests atacs amb franquícia és bombardejar Síria o l’Iraq és convertir l’EI exclusivament en una excusa per demostrar que s’actua davant el desafiament. És utilitzar la idea del terrorisme jihadista per ordenar el caos d’una violència cruel i arbitrària que ens costa de raonar. Com si l’etiqueta per ella mateixa expliqués els motius d’un acte de violència sense haver de buscar-ne les causes individuals.
