Publicitat
Publicitat

L'arbre dels prodigis

Si hi ha un lloc que simbolitzi la mort és la zona zero d'Hiroshima, el punt exacte on va impactar la bomba atòmica. Però Hiroshima també va demostrar que ni l'extermini és absolut. D'una soca socarrimada de la zona zero, per inimaginable que fos, la primavera següent en va sortir un brot verd. Aquell arbre era un Ginkgo biloba .

Els entesos es refereixen al ginkgo com un "fòssil viu". És un vegetal antic, antiquíssim, tant que ja existia cinquanta milions d'anys abans que apareguessin no els éssers humans, sinó els dinosaures. De fet, els dinosaures van contribuir a la seva expansió per tot el planeta, disseminant-ne les llavors. Però fa deu mil anys el ginkgo era una espècie en extinció. Podria dir-se que el va salvar Buda. Només quedaven ginkgos a unes quantes valls del nord de l'Índia quan els monestirs budistes van adoptar-lo com a arbre decoratiu.

A l'Àsia oriental és un arbre molt popular. El seu fruit es menja com aquí les pipes, de les fulles se'n fan infusions i l'extracte de ginkgo es fa servir com a tractament pel Parkinson i l'Alzheimer (amb polèmica científica). El ginkgo és un arbre estrany. Sobretot per la seva fulla primitiva, en forma de vano, que li aporta l'aspecte tan singular. Quan mirem un ginkgo cent milions d'anys ens contemplen.

La curiositat pel ginkgo em va dur a buscar els que hi pogués haver a Barcelona ciutat. I en efecte, n'hi ha uns quants. Els meus ginkgos preferits són al Parc de la Ciutadella. Coneixen el gran mamut de pedra? Esclar que sí, tots els nens barcelonins han passat per la seva trompa. Doncs els quatre arbres que hi ha just al darrere, alts i esvelts, són Ginkgos biloba . Una tardor passejava per allà; el terra era ple de llavors caigudes i em vaig dir: "I per què no te n'endus una i la plantes?" Em vaig anar animant, em vaig omplir les butxaques de llavors, i després una bossa de plàstic. Les vaig deixar a la nevera. Jo creia que amb una mica de sort naixerien dues o tres llavors. M'equivocava. Amb l'abril va arribar una eclosió de vida. Cada dia dotzenes de caparrons verds sortien dels pinyols, s'alçaven i de seguida feien un pam d'alçada. Tenia el terrat ple de petits ginkgos i les llavors continuaven brotant. Recordo que aquells dies, per un assumpte que no ve al cas, un parell de mossos van pujar al terrat. Un policia sempre pensarà com un policia. I dos policies, com dos policies. Es miraven tota aquella plantació de plantetes verdes i els hi podies veure el pensament: "A l'època dels dinosaures, estava prohibit fumar ginkgos?" Tenia tants ginkgos, doncs, que vaig començar a regalar-ne encara que només fos per treure-me'ls del damunt. I s'ha de dir que els ginkgos són un regal agraït. No has de passejar-los, no borden ni es pixen, pots lluir un fòssil viu i és l'arbre de l'esperança. Què més vols? A més, vaig sumar-hi una promesa: "Poc després que un ginkgo entri a casa teva, la vida et farà un gran obsequi". Això era mentida podrida, una invenció de collita pròpia. Però i què? Els prometia que aquesta bona fortuna estava constatada per la tradició xinesa, que té dos mil anys. I, esclar, ningú critica la tradició xinesa, encara que consisteixi en l'extravagant costum de ficar llangardaixos morts a les ampolles de licor.

Bé doncs, poc després de regalar un petit ginkgo a un amic, va i li toca la loteria. La fabulosa xifra de dos-cents cinquanta euros, per ser exactes. I un altre amic, amb problemes d'habitatge, rep la notícia que una amiga se'n va a treballar a l'Argentina i li cedeix el seu pis, un pisàs a Sant Gervasi, de franc i per cinc anys. A partir d'aquí ja no em calia pregonar els ginkgos, me'ls prenien de les mans. Això dels dos-cents cinquanta euros va escampar la brama. La paraula loteria és màgica, perquè si ho pensem bé dos-cents cinquanta euros són una misèria, sobretot si ho comparem amb el que t'estalvies si et regalen el lloguer d'un pis durant cinc anys. I mira, t'ho creguis o no, val més tenir a casa un arbre que regala benaurances que un trist gerani. Una amiga es va endur un ginkgo i l'endemà, o l'altre, es va reconciliar amb l'ex. Va ser pel ginkgo? Esclar que no. Però el fet era que s'havien reconciliat després que el ginkgo entrés a casa seva, no abans. I amb tot, aquí van començar les meves turbulències.

Després de la primavera ve l'estiu, i després l'hivern. I, d'una manera poc manifesta, gairebé imperceptible, vaig notar que algunes amistats s'allunyaven. Les trucades menys freqüents, el to més distant. No ho vaig entendre fins que vaig visitar un amic amb tendències depressives: el ginkgo no hi era. Per excusa em va dir que a la tardor, quan li van caure les fulles, es va pensar que s'havia mort. No era veritat.

De cop i volta vaig entendre la immensa crueltat que s'amaga rere tot regal del cel. Per ser-ho, els prodigis han de ser escassos; i perquè són prodigis, tothom els vol. Aquell amic em va mirar amb carona de gos apallissat, mig trist mig ofès, i el que somicava amb uns ulls de rancúnia era: "I jo? Per què el teu ginkgo no va fer un miracle amb mi?"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT