Publicitat
Publicitat

Pilot vermell

L'estreta línia blanca

Tinc un amic que està trist. I ho està perquè està emprenyat amb el seu millor amic. Tots dos formen un duet perfecte: l'un és extravertit, l'altre silenciós. A un li agrada conduir, a l'altre anar de paquet. L'un es deleix pel menjar japonès, l'altre també. Però ara, fa uns mesos, la seva relació s'ha refredat. El motiu d'aquest desencant no és cap picabaralla amorosa, ni cap deute econòmic no resolt. El problema és la cocaïna.

El meu amic va començar a estar preocupat per un consum que cada vegada era menys esporàdic i més habitual. Quan sortien sempre hi havia un moment que el seu millor amic desapareixia i tornava pocs minuts després amb cara de culpa, mirada esquiva i cap altiu. Primer, el meu amic preguntava què havia anat a fer, no perquè no ho sabés, sinó perquè ho sabia, però a mesura que passaven les nits i l'afició nasal creixia, les preguntes van deixar pas als silencis i finalment a una falsa indiferència mal dissimulada. La cosa, però, no va acabar aquí, perquè el que els havia distanciat de nit, ara també ho feia matí, tarda i vespre. Tothora. Les converses entre ells, que temps enrere havien estat apassionades, profundes i còmplices, s'havien convertit en uns monòlegs pseudoalliçonadors tan benintencionats com inútils.

El meu amic està trist perquè el seu millor amic es droga. I així, trist i decebut, li ha dit que no li truqui més, que no el busqui i que faci la seva, si la seva és la coca. L'ha fet triar i mentre espera la resposta, cada dia, cada minut, el troba a faltar. A alguns els pot semblar que el meu amic s'ha equivocat, que ha estat massa dur, cruel i egoista. Jo, en canvi, penso que el que ha fet és una gran demostració d'amor. No l'abandona, ben al contrari. S'arrisca a perdre'l perquè només així l'altre entendrà com se l'estima.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT